​La remor existencialista

A la vida hi ha preocupacions quotidianes que omplen el nostre temps. Però també hi ha preocupacions transcendents. I aquestes són les que acostumen a passar més desapercebudes dins l’entorn social de l’individu.

Existencialistes com Sartre ens digueren que la vida és absurda i que tots dansem al ritme d’aquest absurd, que tractem de trobar un sentit a tot plegat però que no ens ensortim. L’Existencialisme reconeix, a banda de les seves particulars tesis, que les persones tenen buits materials però que també tenen buits transcendents. Així, per exemple, necessitem neveres però també necessitem trobar respostes per a les grans preguntes de la vida.

I si els nostres buits transcendents no estan ben ocupats, marxarem pel dia a dia amb una desorientació que pot abocar-nos a conductes que posen en risc el nostre benestar, i el dels altres evidentment. I també pot abocar-nos a estats emocionals desagradables; estic parlant en concret de: la tristor existencial i la por existencial.

Kierkegaard ja va indicar a la seva obra que la consciència que algun dia morirem, i la dificultat associada per trobar un contingut transcendent que alleugereixi aquesta amenaça, fa que molt sovint estiguem empipats per aquesta certesa. I en canvi afirmem que aquestes empipamentes han sigut causades per problemes materials o diguem-ne superficials.

Però cal dir que aquesta remor d’inquietuds profundes, això que ens cou dins nostre i que ens aporta una insatisfacció equiparable als bons temps de James Dean, ha donat moltes obres reflexives colossals que ens han ajudat a comprendre molt millor aquest misteri que som.