Es van reunir a la Moncloa. Hi eren tots, menys Pablo Iglesias que es va esborrar de la mateixa per una imaginària amigdalitis, de la qual s'ha recuperat a l'endemà amb aspecte fresc i somrient, com el d'un nen que acaba de cometre una malifeta, i sap que ningú el renyirà. A la delegació catalana la van rebre com a la comitiva presidencial d'un país del nostre entorn amb poder i presència en l'escena internacional. El 'valido' Redondo va muntar una escenificació de pel·lícula i no van resoldre res, com era d'esperar. La portaveu Montero ja ens ha dit, amb tota la barra cap a endavant que tot va per llarg i molt poc a poc. Caram, quin cervell!
Quan hem tornat a la crua realitat del dia a dia, el sostre de despesa s'ha aprovat al Congrés i aquest va ser el botí que va recollir el PSOE com a pagament a tanta delicadesa i esforços polítics i protocol·laris. Per a l'oposició, liderada pel PP, Vox i Ciutadans ha estat una jornada d'indignació i viatge al passat a la recerca del full de ruta de la crispació i la via judicial.
Dins de la sal, dos interlocutors amb ganes de pròrroga del procés un i de salvar els pressupostos del Regne l'altre, mirant-se amb desconfiança als ulls a la recerca de rememorar la mecànica del vell conflicte nord-irlandès resolt històricament per l'anomenat Acord de Divendres Sant també anomenat Acord de Belfast, que, com mitja Europa sap, va ser signat a Belfast, Irlanda de Nord, el divendres Sant de 1998 (10 d'abril) pels governs britànic i irlandès després de dures negociacions amb relators inclosos, aquesta figura que els independentistes catalans han posat una altra vegada de moda.
Va ser l'últim i gran homenatge a un President Torra que sap que les eleccions toquen a l'octubre i aquí s'acaba el seu paper i a una Esquerra Republicana que es va amb compte perquè no li robin la victòria en aquests comicis però que ha de començar ja a deixar anar llast amb pactes d'Estat si vol arribar a algun lloc. Per a Sánchez, l'inquilí de la Moncloa, tot és fingiment i per la pobra Espanya un glop molt amarg per al seu orgull i/o dignitat nacional.
La Delegació catalana sabia que aquest era el dia de Quim Torra, fins al vicepresident Aragonès va fer bé el seu paper, encara que ho fes mal en l'ànima haver de representar-lo. Ningú es va descompondre, fins que es van asseure les dues parts i va començar a explicar-se el President. Llavors, en el fervor dels diàlegs, tan oposats però esperats, Elsa Artadi una de les testaferros de Puigdemont a la reunió, la menys important, va donar la nota posant nerviós a un Torra que, sent el gran majordom de l'expresident no entenia com la filla intel·lectual de Mas-Colell li pretenia robar el lloc, quan ningú des Waterloo li havia avisat de semblant interpretació. Al final, es va vessar el got que tenia el polític de Blanes al costat i en aquest moment tots van entendre que quedava escrit l'epitafi de la famosa taula de diàleg "durarà fins que al fugat de Girona l'interessi". Conclusió que la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics".
Escriu el teu comentari