Per què un robot no pot substituir el teu perruquer

La substitució de treballadors humans per màquines en l'entorn laboral, i la pèrdua de llocs de treball conseqüent, és una de les grans preocupacions de les societats actuals. El vertiginós avanç de la tecnologia sembla haver-nos agafat per sorpresa, i no semblem ser capaços de donar una resposta social i política a la perspectiva catastrofista d'un futur proper caracteritzat per la desocupació massiva.

El 2013, dos acadèmics de la Universitat d'Oxford, Carl Benedikt Frey i Michael A. Osborne, van obrir la caixa de Pandora amb un estudi que postulava que pràcticament la meitat dels llocs de treball dels Estats Units podien ser ocupats per màquines. En concret, a la feina calculaven la probabilitat que una determinada ocupació pugui ser automatitzada. Els mitjans van donar a les conclusions de la feina un vernís apocalíptic, en suggerir, en certs titulars, que els robots anaven a substituir el 47% dels treballadors de país.

La realitat és molt més complexa i, tot i que efectivament la intel·ligència artificial tendeix a desplaçar la mà d'obra humana, no està tan clar en quina mesura i a quins llocs de treball afectarà més directament. Per Frey i Osborne, només les ocupacions molt creatives es lliuraran de ser automatitzades; altres en canvi estenen el regne del maquinisme fins i tot a camps que semblaven tancats en exclusiva per l'enginy humà, com la redacció periodística.

En qualsevol cas, la visió més ortodoxa preveu, en primer lloc, la destrucció de l'ocupació menys qualificat -basat en tasques repetitives i en gran mesura manuals- i més endavant, a mesura que les màquines més intel·ligents van avançant en sofisticació, també la substitució de cada vegada més treballadors especialitzats. Nombroses activitats financeres i d'assegurances o l'atenció al client, per posar dos exemples, són susceptibles de ser realitzades per algoritmes informàtics.

I, no obstant això, sembla ser que mentre que les màquines són molt bones escometent funcions que per als humans suposen reptes intel·lectuals, fallen bastant en activitats relacionades amb la percepció, la motricitat i la destresa fina. Sorprenentment, això podria implicar que molts llocs de treball manuals que requereixen molt poca qualificació -com perruquer, netejador o jardiner- podrien resistir l'empenta de l'automatització i seguir sent ocupats per humans. És el que es coneix com la paradoxa de Moravec.

Hans Peter Moravec és un expert austríac en robòtica del Robotics Institute de la Carnegie Mellon University, a Pittsburgh, Pennsylvania. A la dècada dels vuitanta, va desenvolupar, juntament amb Rodney Brooks i Marvin Minsky, una teoria segons la qual, mentre que resulta relativament fàcil -o almenys possible- aplicar amb èxit la intel·ligència artificial per reproduir les habilitats intel·lectuals dels humans, en canvi, resulta molt complex programar en un robot nostra capacitat de percepció i les nostres habilitats sensomotrius.

En suma, el que Moravec defensava -i sembla que trenta anys després segueix tenint raó- és que resulta molt més senzill crear algoritmes d'intel·ligència artificial per dur a terme tasques basades en el càlcul i les matemàtiques, que robots intel·ligents que siguin capaços d'interactuar físicament amb l'entorn.

Una màquina intel·ligent ens supera en capacitat de càlcul; pot processar milions de dades i establir un dictamen en temps record -com, per exemple, a l'analitzar i identificar patrons de símptomes de malalties més ràpid que un metge, però li costa gran manera caminar a dues potes com els humans (tot i els avenços realitzats en aquest camp per empreses Boston Dynamics) o agafar d'una prestatgeria objectes de diferents formes o mides, amb la naturalitat amb què ho fem nosaltres.

Hans Moravec atribueix aquesta paradoxa a l'evolució de les parts motores i sensorials del cervell humà, un procés que ha durat de milers d'anys, i que ens ha dotat de l'experiència que tenim sobre el món físic que ens envolta i de la capacitat per sobreviure en ell. Per contra, el procés que coneixem com raonament és la "més fina capa de vernís" de la ment humana, i la seva efectivitat es basa en el molt més poderós coneixement sensomotor -, que posem en pràctica contínuament, de manera inconscient, en la nostra vida diària.

Els algoritmes d'intel·ligència artificial d'aquesta primera meitat de segle vint-iu amenacen directament als treballadors qualificats, especialment del sector serveis. Es tracta d'ocupacions molt dependents de l'ús de dades -comptables, auditors, prenedors d'assegurances, meteoròlegs, i fins i tot, empleats del comerç minorista o professions relacionades amb l'atenció a client... -, que constitueixen un camp en el qual l'aprenentatge automàtic de les màquines demostra la seva eficiència i en on suposa un estalvi de costos respecte a la mà d'obra humana. Altres de les candidates a l'automatització són les ocupacions que demanen molt baixa qualificació i que estan basades en tasques repetitives. Però en canvi, molts altres treballs manuals no són fácilment automatitzables. L'adaptació dels robots per realitzar determinades tasques és molt lenta i treballosa.

D'aquesta manera, la intel·ligència artificial tendeix a eliminar, en primer lloc, els treballs manuals més simples i, després, aquells que estan basats, encara que sigui implícitament, en les dades i l'àlgebra, és a dir, en el maneig d'informació. Les ocupacions que corren menys risc a mig termini de ser exercides per màquines basades en el treball físic, serien les que requereixen una gran destresa en un entorn no estructurat, el que dificulta l'ús de robots, i que a més tenen un component d'habilitats socials. Per exemple, els cuidadors de persones grans, perruquers, fisioterapeutes, o educadors de gossos. Per la seva banda, les professions basades en el treball cognitiu que estan fora de perill són aquelles que demanen creativitat o estratègia, i habilitats socials, com, per exemple, psiquiatres, directors de relacions públiques, treballadors socials o advocats criminalistes.