Desjudicialitzar

LA NOSTRA TORRE DE BABEL

CAPÍTOL II. DESJUDICIALITZAR

El compromís de desjudicialitzar la vida política que han proclamat els partits polítics que donen suport a el nou govern ha suscitat una allau de crítiques i opinions contradictòries. Convé fer un esforç per entendre la seva veritable sentit o, com diuen els filòlegs, el seu espectre semàntic, ja que té diversos significats segons el context en què es fa servir i la forma en què es concreti la seva realització pràctica.

En principi, el prefix "des" expressa el propòsit d'extreure de l'àmbit judicial el que ja està sotmès a investigació per la policia judicial o la fiscalia. Aquesta accepció del terme implica una percepció negativa al ciutadà ja que un valor essencial en la nostra societat és la necessitat de saber la veritat que fa a les accions o omissions que presenten indicadors d'irregularitats legals, abusos de dret, desviació de poder o actes de corrupció. Una cosa diferent és que, quan ja s'ha investigat i ja s'ha aclarit la veritat, les parts implicades, especialment amb la voluntat explícita de la part perjudicada o la víctima, puguin negociar una solució que, en qualsevol cas, ha de tenir com a requisit el reconeixement dels fets per part de l'infractor, i la supervisió pels jutges de l'acord, com a garantia que els drets de les víctimes i l'ordre social bàsic.

També s'empra aquesta paraula com a element de pacificació preventiu que pot evitar que les discrepàncies entrin en la maquinària judicial. El Consell d'Europa fa ja molts anys que recomana aquests mecanismes en els sistemes de justícia per afavorir sortides consensuades en els conflictes, com realització del principi que "abans d'entrar al temple de la Justícia, cal passar pel temple de la Concòrdia". És aquesta una pràctica que mostra la major qualitat de les societats democràtiques en què es acudeix als tribunals únicament quan han fracassat tots els intents de consens.

La tercera accepció del terme pot referir-se a la fase final del procés, quan ja s'ha dictat la sentència. En els processos civils per litigis entre particulars les dues parts són molt propietàries de perdonar els deutes o de pactar formes de pagament o satisfacció de les responsabilitats. Però en l'àmbit del dret públic, essencialment del dret penal, el ventall de possibilitats és molt limitat. Les sentències s'han de complir en els seus propis termes. La via de la "amnistia" és inviable en els Estats de Dret. Els textos constitucionals les prohibeixen perquè la divisió de poders, com a principi central de la democràcia, s'esquerdaria. La llei preveu el remei de l'indult per a casos molt específics en què la funció de la pena ja s'ha complert i tampoc és rellevant la funció exemplificadora per a la societat. L'única via alternativa que queda és una nova descripció de l'acció delictiva modificant la "tipificació de la conducta" o reduint la pena prevista per la llei.

En el cas del 'procés', la desjudicialització únicament podria realitzar-se per l'última de les vies, el que requereix la modificació del codi penal i és d'un marcat caràcter polític. Requereix majoria qualificada al parlament. S'ha fet moltes vegades pel legislador per adaptar a la realitat social actual als pressupostos normatius, tant per incrementar les penes com per atenuar. Però, sens dubte, sorgirà la sospita que es legisla pensant en afavorir a determinades persones. No obstant això, fins i tot pensant en prevenir futurs conflictes, potser una definició més clara i precisa de les accions delictives que sigui homogènia amb la d'altres països de la Unió Europea, resultaria molt més eficaç. La "rebel·lió" o la "sedició" són conceptes que precisen ser actualitzades.