Cançó trista de Donald Trump

En els anys vuitanta, concretament entre 1981 i 1987, va fer furor a mig món la sèrie 'Hill Street Blues', que a Espanya van batejar amb el nom de 'Cançó trista de Hill Street'. Els seus guionistes Steven Bochco i Michael Kozoll ens van transportar durant diverses temporades a la trepidant vida d'una comissaria de Los Angeles en què assistíem a diàlegs apassionants de policies ficats en embolics reals i amb aparença també real. Cada matí, després de llegir-los el seu sergent les ordres a complir, els deixava aixecar-se de la cadira i mentre ho estaven fent els interrompia amb la frase: "Aneu amb compte allà fora".

Aquests dies, aquestes setmanes i desgraciadament fins a "Déu sap quan", un terrible enemic que a primera vista no es veu i dels quals hi ha milers d'històries, cap sense confirmar, es passeja per les nostres ciutats i pobles atemorint-los sense mesura i omplint hospitals sense que les potències mundials siguin capaços de detenir. Els escric, com poden suposar, del coronavirus, que és el nom amb el qual la majoria de nosaltres el coneixem, tot i que els científics l'anomenen d'una altra manera per despistar.

Al principi, la previsible pandèmia semblava una cosa de xinesos, aquests ciutadans que semblen menjar-se tot el que té vida i camina sobre la faç de la terra, sense tenir massa cura amb la higiene i les conseqüències de la contaminació. En aquell temps, a Trump se li inflava el pit i mirava als del vell Imperi de la llarga muralla com si fossin una civilització inferior a la que el nou Imperi hauria de ajudar-los per sortir de l'embolic humanitari en què acabaven de ficar-se. De passada, ja calculava quants beneficis podria reportar a la balança de pagaments l'enfonsament de l'economia del drac vermell, ficat com estava en posar aranzels a tots perquè no féssim negocis amb la Xina comunista.

Aquí, a la vella Espanya, per no ser menys, també havíem començat a mirar els xinesos dels bars i restaurants amb cert supremacisme i fins indissimulat fàstic, per la qual cosa va caldre estomacar la consciència ciutadana en els mitjans de comunicació parlant en veu alta de racisme, perquè recuperéssim la sobrietat social que estàvem perdent a tota velocitat i sense causa justificada.

Avui ja no parlem de xinesos, sinó de virus convertit en pandèmia, mentre mirem a tot arreu buscant a aquells que van deixar les nostres farmàcia sense màscares i gels de neteja, i el que és pitjor, als nostres sanitaris sense el material que necessiten i van a precisar encara més en la baralla contra la nova pesta.

Avui ja sabem que a USA les autoritats que comanda el cabdill Trump no disposen en les grans ciutats dels kits suficients perquè els ciutadans més pobres se'ls pugui detectar la malaltia que pot matar-los. Això vol dir que, com no es produeixi l'aparició del miraculós antídot, cauran com mosques en les pròximes setmanes.

O sigui, que el país més poderós de la Terra pot enviar-nos a tots els humans a una altra galàxia amb una de les seves bombes, però ara mateix és incapaç de protegir milions dels seus nord-americans d'una malaltia global. Manda carallo!

I què li queda fer ara a la seva molt loquaç i multimilionari President? Doncs mira tu, ros, per exemple recuperar la vella sèrie de Bochco i Kozoll amb un nou títol: 'Cançó trista de Donald Trump'. I posar-te l'uniforme blue (gorra inclosa) i dirigir-te al país. Això t'agrada molt. I pronunciar la famosa frase del sergent mig calb i panxut de la tele: "Aneu amb compte allà fora".