La sobirania

LA NOSTRA TORRE DE BABEL

CAPÍTOL III. LA SOBIRANIA

Aquest concepte netament jurídic està de plena actualitat perquè incideix directament en el vèrtex de les crisis que estem vivint en diversos i diferents àmbits. La pandèmia vírica que patim exigeix una coordinació global. La generació "millennial" ha d'afrontar la reforma dels models constitucionals nacionals per encaixar les demandes de més democràcia i participació de la ciutadania. La crisi del projecte europeu després del terratrèmol del Brexit i la irrupció de la xenofòbia i el racisme excloent només se superarà amb unes institucions basades en un nou sistema social, polític i judicial, adaptat a l'impacte econòmic de la revolució tecnològica de l'era postindustrial.

En aquest context ha quedat obsolet el concepte "sobirania nacional", que és sinònim de "poder suprem" tant pel que fa a la producció legislativa, com a la potestat de jutjar, ja que en cap dels dos casos representa ja, al segle XXI , un poder absolut com abans.

Els òrgans legislatius, és a dir, les cambres parlamentàries estatals, autonòmiques o regionals, d'una banda, tenen delimitats els àmbits de les seves respectives competències per les normes constitucionals i els estatuts d'autonomia, però cada vegada més pels tractats internacionals que han absorbit ja una bona part de les seves competències.

La invocació a la suprema sobirania del poble representat pels diputats d'una cambra parlamentària com, per exemple, la catalana o l'andalusa, és avui en dia un anacronisme, al menys en els estats europeus. Les limitacions legislatives i d'actuació política autònoma en cada estat són conseqüència de la cada vegada més abundant regulació internacional de determinades matèries (circulació de persones, de capitals, sistema bancari, protecció de dades, emissió de moneda, etc.).

Els tractats internacionals condicionen fins i tot les particulars normes constitucions de cada estat que veuen el seu paper reduït a desenvolupar els principis generals enunciats a nivell global en la Declaració Universal dels Drets dels Humans de 1948. Aquesta va ser la norma supranacional bàsica gestada després de la finalització de la II Guerra mundial que, respecte a la sobirania, va anunciar una nova era en la qual els nacionalismes haurien de cedir una porció important de les seves competències en pro d'una dimensió mundial de la vida ciutadana i de la justícia al planeta Terra.

Des del punt de vista polític la sobirania ha estat històricament la més clara manifestació de la independència de cada determinat territori, denominat "estat", respecte a tots els altres (erga omnes). Quan van sorgir els estats a l'inici de l'edat moderna i quan es van consolidar en els segles XVI al XVIII les nacions a Europa, la sobirania residia únicament en el monarca, sobirà absolut que encarnava tots els poders.

Però des de l'extinció de l'absolutisme cap a finals de segle XVIII, és a dir, amb la recepció dels principis de la Revolució Francesa i la Il·lustració (amb el parèntesi de les dictadures de segle XX) el poder polític sobirà il·limitat va deixar d'existir. La sobirania va passar a residir en els pobles, com a subjecte abstracte, però encarnada en unes institucions regulades per la llei suprema: les constitucions, que implantaven la divisió de poders: legislatiu, executiu i judicial, de manera que "el poder ha de controlar al poder". Aquest sistema es pot dir que es va globalitzar i estendre a tots els territoris del planeta per tal del colonialisme europeu i amb l'alliberament dels territoris ocupats per les potències imperialistes, i ha perdurat fins als nostres dies.

Doncs bé, aquest concepte de sobirania està avui quedant obsolet a passos de gegant: els sistemes polítics estan avui en crisi perquè estem vivint una transformació sense precedents en la història de la humanitat. La revolució tecnològica està destruint les fronteres. Amb la facilitació de les comunicacions, els processos migratoris, la mundialització del capital i de les grans empreses internacionals, els vells estats decimonònics han iniciat un procés imparable de transferència de la sobirania política cap a organitzacions internacionals.

Ara bé, aquesta tendència no és ascendent, lineal ni pacífica. Els que tenen el poder polític local es resisteixen a veure limitades les seves atribucions i per a tal fi no dubten a agitar les emocions dels ciutadans amb les banderes i les ideologies nacionalistes que es pensaven ja superades en el segle XX. Però, malgrat això, en una perspectiva de futur no existeix un altre camí que el de construir unes societats avançades democràticament en què imperi la justícia i la solidaritat internacional, i es garanteixi alhora la defensa a ultrança dels drets humans.

La ineficàcia de l'acció de la justícia com a conseqüència de l'obstinació a mantenir les sobiranies nacionals de forma excloent, està provocant que els jutges s'enfrontin afeblits a la necessitat de lluitar contra el crim organitzat i el blanqueig de capitals. Avui és necessari caminar cap a la cooperació policial a nivell global, cap a la implantació de la jurisdicció universal pels crims de guerra, i cap a la lluita sense quarter contra la vulneració dels drets humans i la consolidació dels tribunals supranacionals.

Aquests dies estem trobant a faltar unes potents institucions internacionals per abordar les conseqüències del canvi climàtic, la destrucció de la naturalesa, els processos migratoris, la pobresa infantil i les pandèmies.

Intentar fer front al coronavirus, que no entén de sobiranies fragmentades per les fronteres, és un desafiament universal que ens situa en el que som: ciutadans del món. Les velles construccions nacionals no serveixen per a les generacions futures. Tot serà diferent després d'aquesta lliçó.