El cinema, un art del segle XX

Sens dubte un dels grans consols que tenim en aquests dies de confinament és poder veure cinema a través de l'immens ventall de canals de televisió i plataformes d'audiovisual de què disposem en l'actualitat. Una oferta que a més ja no està captiva de l'aparell de televisió -l'eix de la vida familiar d'antany-, sinó que es distribueix a través dels variats dispositius digitals entorn els que articulem el nostre oci, vegeu ordinadors, tauletes, consoles o telèfons intel·ligents.

Tal dia com ahir, un 22 de març de 1895, naixia oficialment el cinema, quan els germans Louis i Auguste Lumière van celebrar la primera projecció pública a la Société d'Encouragement à l'Industrie Nacional a París d'una sèrie micropel·lícules, entre les quals es trobava "Sortida de la fàbrica". A partir d'aquí, es va convertir en el gran espectacle de masses del segle XX, i va arribar a ser considerat com un art, a l'igual que la pintura, l'escultura o la literatura.

En primer lloc, a diferència dels altres tipus d'art, la filosofia de cinema està indissolublement associada a una tecnologia específica capaç de generar un efecte òptic de moviment en la ment humana, basant-se reproduir una successió d'imatges estàtiques a una velocitat determinada. Altres arts no depenen de cap tecnologia concreta: qualsevol pot pintar només amb els seus dits impregnats de fang o esculpir figures a la sorra de platja usant únicament les mans.

Les trames de les pel·lícules les construeix el nostre cervell per mitjà d'aquesta il·lusió òptica. És per això, que Jim Morrison -el cantant del grup The Doors que va escriure una sèrie d'interessants reflexions sobre cinema en el seu llibre de poesia The Lords. Notes on the visión- defensava que la cinematografia no tenia el seu origen en les belles arts, ni tampoc en el teatre -on existeix una complicitat implícita entre el que representa un personatge i els que estan disposats a veure'l com aquest personatge-, sinó en les ombres xineses i en la màgia simpàtica dels pobles primitius. És una experiència equivalent al xaman que conjura a déus i diables davant la foguera, i que aconsegueix suggestionar a la resta de la tribu. Mentre dura la projecció, la pel·lícula és real en la ment de l'espectador.

El que ens porta al segon element que defineix l'essència cinematogràfica: el ritual. A l'igual que les religions, el cinema al segle XX estava associat a un ritu, que d'alguna manera el definia com a espectacle. La necessitat d'estar en una sala fosques, la gran pantalla blanca que rebia la projecció, i el temple -les sales- on tenia lloc la cerimònia. Els acomodadors amb el feix de llum de les seves llanternes, les grans cortines que s'obrien i fins i tot els noticiaris cinematogràfics, eren part essencial d'aquesta activitat social que era "anar al cinema".

Tot això va començar a desaparèixer amb l'arribada d'internet i les tecnologies de la informació. D'una banda, la tecnologia analògica que passava una foto després d'una altra davant d'un focus de llum, va donar pas als suports digitals; i també va acabar la necessitat de celebrar el ritu cinematogràfic en llocs específics, ja que ara el contingut audiovisual es consumeix a qualsevol dispositiu, i fins i tot es roden pel·lícules que només són estrenades en plataformes de streaming, com l'últim títol dels germans Cohen, a balada de Buster Scruggs. També el cinema va començar a veure a la televisió des dels anys 50, s'argumentarà. És cert, però el cinema a TV complementava, però no substituïa, l'activitat de les sales, que van seguir rebent un públic massiu dècades després de la seva irrupció.

Podem parlar avui de cinema? Millor seria fer-ho de producció audiovisual o buscar un nom més atractiu, perquè el cinema com a tal va morir amb el seu segle, amb el segle XX.