El confinament

LA NOSTRA TORRE DE BABEL

CAPÍTOL IV. EL CONFINAMENT

Poques paraules, que romanien dormides, han saltat a l'actualitat amb tant ímpetu com la del confinament. També, com tantes altres, procedeixen del llenguatge jurídic i s'utilitzen amb un significat diferent a l'originari. Però sempre queden en el seu ADN ressons de la seva primitiva accepció.

En el diccionari de l'espanyol jurídic es defineix com: "pena restrictiva de llibertat consistent en condemnar el reu a un poble o districte, situat en territori peninsular o insular, en el qual ha de romandre en llibertat, sota la vigilància de l'autoritat". Així prové del dret històric en què es va aplicar a personatges com Joana la Boja, Napoleó o Jovellanos. Cal no confondre-la amb  la pena de desterrament que vindria a ser l'"ordre d'allunyament" actual, ni amb l'estranyament, que és l'expulsió de país per un determinat temps.

Aquestes penes segueixen recollides en els codis de moltes nacions. El codi penal de 1932 de la II República deixava en mans del tribunal que la pena pogués ser complerta en el propi domicili; i l'article 87 de al CP de 1973 va introduir una mesura humanitària en disposar que els tribunals, en concretar el punt de compliment de la condemna, havien de tenir en compte l'ofici, professió o manera de vida del sentenciat, perquè pogués cuidar-se de la seva subsistència. En els codis moderns s'han suprimit per considerar que afavorien un tracte desigual a les persones benestants, especialment als penats en causes polítiques.

El confinament que en l'actualitat patim tots és de caràcter sanitari i, per ara, essencialment voluntari, allunyat d'aquell ús tan freqüent durant la dictadura de Franco en els períodes d'"estat d'excepció", que facilitava les detencions arbitràries, sense control judicial ni dret a assistència d'advocats, quan convenia per garantir la "pax romana" d'aquella època. Els de la meva generació vam viure el de la primavera del 1968, quan a les universitats es van aixecar les protestes, i com a previsió davant el risc de contagi de el maig francès. Llavors saltar-se el confinament o una reunió de més de tres persones implicava poder ser castigat per la justícia militar.

La veritat és que avui les raons sanitàries que inspiren la reclusió domiciliària pretenen la garantia del bé comú i són molt diferents a aquelles sancions penals. Però últimament he constatat, per les converses cibernètiques que mantinc amb els amics de la meva edat, que vam començar a tenir malsons nocturns. Part de la culpa la té la pel·lícula "La Trinxera Infinita", però també les negres ombres dels records que ens van transmetre els nostres pares dels confinaments durant a la guerra civil i en la postguerra, per un virus molt pitjor: el de la por.

Van ser moltes les persones que van estar amagades a les cases dels pobles, en els camps o en els pisos de les ciutats pel risc de ser detingudes pels uns o pels altres, segons el bàndol en el qual els va agafar la revolta militar. Ens explicaven que es vivia amb angoixant incertesa el que estava passant. Es temia la mort pròpia o la de familiars i amics, com a conseqüència dels bombardejos, les "saques" o els "passejos". Arribaven notícies confuses sobre els fronts de guerra, moltes d'elles "fake news", en llenguatge actual, dels anomenats quintacolumnistes. Segons l'emissora de ràdio que s'aconseguís sintonitzar els arribava una informació diferent de la situació en els fronts, de l'evolució de la guerra. Aquest any complirien els cent anys els de la cinquena del biberó -els pocs que queden tornen a estar en risc extrem- i amb disset anys els portaven a el front sense equipaments, mascaretes ni armament adequat. Quina diferència a la dels joves d'avui que des dels seus confinaments segueixen estudiant, veient pel·lícules, viatjant pel món a través de l'internet, ben alimentats, amb la preocupació de no perdre la línia i de fer gimnàstica per mantenir-se en forma!

Tot és molt diferent avui, però a mi la parauleta confinament no m'agrada. Les esgarrifoses xifres de morts i ferits, no poder sortir del pis en què viu, veure les forces de seguretat patrullant per les carreteres proveïts amb els seus fusells, les notícies sobre la construcció d'hospitals de campanya, que en aquells temps s'anomenaven "de sang ", i els "parts" diaris evoquen un escenari bèl·lic.

Em fa la impressió que s'està posant a la ciutadania en una posició molt difícil per les discrepàncies entre els líders quan parlen de la reconstrucció de l'economia, la internacionalització del conflicte o l'avaluació dels desastres després de la batalla. Creix l'alarma davant les diferents versions de la situació al front que difonen les emissores segons el color polític de qui les subvencionen.

Encara sort que ens queden els aplaudiments de les vuit del vespre. Jo cada vegada surto a la meva finestra amb més il·lusió. Per sobre de tot, de les incerteses que sembren els twiteros professionals, i els whatshap carregats d'odi que envaeixen la nostra intimitat, els veïns de barri seguim majoritàriament esperançats que això acabi aviat. No sabem com. Però, si us plau, deixin de jugar a la guerra, que és molt el que està en joc.