Pandèmia i globalització

Els despertars ja no són els mateixos. Un silenci estrany ronda pels carrers contigus al meravellós parc nacional el Ávila. Fins a una cascada aquí a Los Chorros, una plàcida zona de Caracas, envia per primera vegada la seva melodia quan des de l'altura cau en un pou que era la nostra piscina privada de nens i recorríem els carrers de la nostra urbanització si pors, ni temors. L'ambient és d'incertesa. Esperem a l'igual que milions d'éssers al voltant del planeta que aquesta tempesta passi. A Veneçuela, tenim doble incertesa, el COVID-19 i el dia després, que país trobarem, com superem l'altra realitat d'un país submergit en diverses crisis. Com si fos poc, la primera no estava comptabilitzada. Així, com els metges i les infermeres no detenen el treball al llarg i ample de la planeta en aquests dies de tantes angoixes, les plomes del teclat tecnològic tampoc.

A l'igual que aquesta nota, escrivim per desfogar-, trobar respostes i elucubrar sobre el que ve. No pocs els que adverteixen sobre un món diferent per venir, uns diuen que pitjor, uns altres que sortirem enfortits, les lliçons seran moltes i els homes i dones de la planeta hauran d'aprendre a reconèixer els múltiples errors de la nostra quotidianitat, de la nostra forma de vida, dels desencerts en el temps.

N'hi ha que culpen globalització, que creuen que va arribar el moment de sepultar als liberals, es va acabar el món obert, tancar fronteres, tancar-nos, produir el que necessitem, que mes mai falti un tapaboques, respiradors, vacunes, qui vol llibertat, es pregunta més d'un passat de moda quan hi ha una pandèmia, qui vol relacions globals, interdependents davant la incertesa, afirmen companys de les tecles, qui aspira a seguir en un món irracional com el que veníem creant, si al cap i a la fi ens destrueix, si el planeta està malalt, si no som capaços de detenir un enemic invisible. Doncs per a molts la recomanació crucial no és altra que tornar al passat, ser autosuficients, menjar el que produïm, pujar aranzels, tancar les portes que ens va obrir la globalització. Fins al mestre Kissinger parla d'un nou ordre mundial com a conseqüència del nou estat de les coses i en el seu sentit més ampli que ve arran d'aquesta Pandèmia.

Em desprenc d'aquesta tesi fatalista, tenim un virus que ens turmenta i va sortir de la Xina. Doncs sí, però va poder sortir de qualsevol altra part, totes les epidèmies i pandèmies han nascut en algun lloc, la penúltima, la de l'any 1918 va néixer a Kansas, USA, igual poder haver estat a França, de qualsevol dels països involucrats en la primera guerra mundial. Irònicament s'acabo recordant com la febre espanyola. El que tenim per davant és un gran aprenentatge, recordem el vulnerable que som, que aquesta pandèmia no és sinó una sola expressió de les amenaces a les que estem sotmesos com a espècie. Els diminuts, invisibles i a estones invencibles, han atacat moltes vegades a la humanitat, a l'igual que les guerres que no la produeixen els virus que les produeix la irracionalitat de l'home i que s'han portat per davant a milions d'éssers humans, han generat dolor i destrucció.

Són pocs els temps en què la humanitat no ha estat a l'aguait a l'igual com ho estem ara. No obstant això, el món ha evolucionat, davant els seus grans deficiències i limitacions, és un món que ofereix millor qualitat de vida que mai, que ha obert nous canals per superar les amenaces, que ha permès que creixem en la diversitat, que ens confronta davant moltes injustícies, davant la discriminació. Però encara, en aquesta realitat, és sens dubte encara un món millor.

La globalització ens ha acostat, ens ha permès conèixer-nos millor, entendre les nostres amenaces i també les millors pràctiques per a superar les crisis. El món avui és millor perquè ens obrim, fem difuses les fronteres, qüestionem les sobiranies a ultrança, coneixem les realitats del món sense embuts, ni vels. Estem tots al descobert. Que un virus es fa global també, si és cert, però han estat així les pandèmies i epidèmies al llarg de la història, però mai la humanitat va tenir tanta oportunitat de compartir experteses, de ser solidaris, descobrir les seves pròpies restriccions i ser capaços de alertar davant la incompetència, la usura, la manca de solidaritat d'aquells que s'aprofiten davant el sofriment humà.

No és cert que necessitem menys globalització, per contra necessitem més interacció, més cooperació, més transparència internacional, més capacitat de reaccionar col·lectivament davant les amenaces i les experiències dels altres. Els organismes internacionals mes que mai han són importants per produir alertes primerenques, guiar abans les demandes que generen les crisis, independentment del seu origen. Sens dubte, d'aquesta tragèdia sortirem més enfortits. Ja és lloc comú dir que el planeta no serà el mateix. Això espero, serem millor, la política i els seus polítics estan a prova, empenyerem el futur amb més vitalitat, amb més transparència i amb més consciència, perquè al cap i a la fi, un planeta unit a la solidaritat sempre serà mes just i honest amb si mateix que en la dispersió i en la confrontació.