La mort civil

El dia que el meu professor de dret civil va explicar el concepte de mort civil vaig rebre un fort impacte emocional. Ara ho he recordat pel ventall de diagnòstics que se'ns ofereix per qualificar la fi de la vida de tantes persones estimades. S'aplicava el concepte de mort civil a persones que seguien vivint, però que havien estat condemnades a la pena de mort o la cadena perpètua -llavors no revisable- oa persones que professaven en ordres religioses que exigien clausura de per vida i el vot de pobresa .

La causa era exclusivament de caràcter econòmic. Com passaven a estar apartades de la societat, aïllades de per vida, ja deixaven de tenir capacitat jurídica, el que implicava que el seu patrimoni passava als seus hereus oa les arques públiques de la mateixa manera que si es tractés de la mort natural. Aquests dies algunes persones s'aventuren també a portar a col·lació arguments economicistes: estalvi en les pensions, en subvencions a geriàtrics, programació massiva de eutanàsies involuntàries i altres disbarats inqualificables.

Però el que realment em pertorba el somni és pensar en amics, coneguts o gent anònima que estan a les sales dels hospitals rebent cures pal·liatives en la fase terminal de les seves vides, però sense vida pròpia, sense que cap familiar pugui acompanyar-los, sense poder sentir la calor de les persones que els volen i que senten l'angoixa de no poder acompanyar-los en el seu trànsit cap a l'altra vida. Cada vegada admiro més al personal sanitari que intenta pal·liar aquest estat de solitud definitiva de qui espera la mort natural, però encara té el seu cor bategant.

A l'enfrontar-me a la realitat que ens ofereixen les notícies, també reivindico el treball i la dedicació de les cuidadores, zeladors i personal d'aquests centenars de residències, a tot el país, que porten treballant molts anys amb sous de misèria i sense que ningú reconegui la seva feina. Hem vist que alguns d'aquests centres no tenen les condicions mínimes de salubritat i comoditat, amb alarmant escassetat de personal. I sorgeix una pregunta que colpeja la meva consciència. Ha hagut de venir la pandèmia perquè la societat sigui conscient del que ha estat passant? Quants anys, quants governs han tolerat aquesta indignitat? No s'està condemnant a moltes persones a una mort civil?

La nostra autocomplaent societat avançada de segle XXI no ha elaborat els mecanismes socials que substitueixin els antics models de convivència familiar. Abans, la gent gran romanien a casa seva o en les dels seus descendents o afins, eren respectats i cuidats pels seus fills, filles i néts als quals transmetien els valors de la solidaritat intergeneracional que a poc a poc es van diluint. També hi eren, però en una proporció molt inferior, els asils per a persones desvalgudes on confluïen la virtut de la caritat social amb el lliurament de persones abnegades al servei dels altres.

Avui aquell sistema s'ha substituït per una xarxa de residències geriàtriques molt dispar, com la societat mateixa. La mort ens iguala, però la categoria de les residències, no. N'hi ha de diverses classes, com els vagons de tren: les privades són per a les persones benestants, que tenen tot el dret a gastar els seus diners com tinguin per convenient; hi ha altres, també excel·lents, de gestió pública que són modèliques; i altres més modestes que són gestionades per comunitats religioses i caritatives que mereixen el nostre aplaudiment. Però s'ha constatat l'existència d'un nombre, potser excessiu, que resta pendent d'identificar i determinar en una necessària auditoria post virus, que no reuneixen les mínimes condicions exigibles.

Per descomptat, tot és qüestió de prioritats pressupostàries. Però si alguna cosa hem de treure en clar de l'impacte de la pandèmia en els geriàtrics (gairebé la meitat dels morts) és que cal planificar els mecanismes perquè això no torni a passar; i que hi ha inversions que s'han de fer per salvaguardar la dignitat de les persones, tot i que no reportin beneficis a les arques públiques.

La llei divideix les competències en aquestes matèries, que sempre seran subsidiàries a les cures degudes pels propis familiars (per això la llei segueix blindant les legítimes dels fills), entre els ajuntaments, les comunitats autònomes i el Ministeri Fiscal que ha d'exercir la superior vigilància de tot centre geriàtric que alberg a persones que pateixen limitació de les seves capacitats intel·lectuals. També els jutges han de garantir que els internaments en aquests centres es realitzen amb plena garantia del dret a la llibertat individual de cada persona.

Tot i l'escàndol en els mitjans de comunicació, encara no he vist que aquest tema sigui prioritari en les propostes dels partits polítics per al gran pacte de reconstrucció de país. Cal dissenyar un model eficient a nivell competencial, i donar solució a problemes importants com els derivats de l'evolució dels processos degeneratius de les persones que no són capaços d'exercir els seus drets civils. Ni tan sols poden atorgar un testament vital disposant la seva voluntat perquè se'ls garanteixi una mort digna.

Els efectes de la pandèmia s'han acarnissat amb molta crueltat en aquestes persones. Moltes d'elles ja estaven fa temps als llimbs, que jo diria per vergonya nostra, de mort incivil.