Una Església sense compassió

La perla de la barroeria farisaica no podria haver-se conreat millor. La implementació de l'ingrés mínim ciutadà, segons els plans que anuncia el govern, és inconvenient per a la jerarquia de l'Església Catòlica a Espanya. Pensar, segons Luis Argüello, portaveu de la Conferència Episcopal, en una permanència de grups amplis de ciutadans que visquin de manera subsidiada no seria un horitzó desitjable a llarg termini per al bé comú. No cal viure de la 'sopa boba'. Cal treballar per fer-se creditor a un salari, encara que no es disposi d'ocupació i encara que es vulgui tenir-lo.

Més que desànim, aquestes declaracions causen desassossec entre molts creients i, especialment, entre milers i milers de voluntaris cristians que se sacrifiquen forma altruista tots els dies de l'any en ajudar a sostenir el nostre Estat de Benestar. I és que aquest últim és cada vegada més un 'agregat del benestar ' (welfare mix), en què els sectors públic, privat (amb i sense ànim de lucre) i la responsabilitat corporativa actuen en nom de procurar nivells no només de cures personals, sinó de fer efectius els drets de ciutadania a tants precaris socials. Els meus col·legues i amics de Càritas meditaran incrèduls com unes declaracions de la caverna eclesial poden haver-se formulat tan frívolament tirant per terra tots els seus esforços admirables de lluita contra la pobresa. O sigui, que els destituïts han arreglar per si mateixos. Tornem a les tesis iusnaturalistes prèvies a la publicació en 1891 de l'encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, i segons les quals les desigualtats econòmiques i socials estaven legitimaven eclesialment com a ordre natural del món i les coses.

Monsenyor Argüello sembla oblidar-se de la decisiva contribució que, després de la Segona Guerra Mundial, els partits cristianodemòcrates van dur a terme per a la posada en vigor de programa d'ingressos mínims en diversos països constitutius de l'Europa social (Alemanya, Bèlgica o Itàlia, posem per cas ). Especialment en aquells on van tenir 'recursos de poder' per poder implementar es van comprometre políticament a institucionalitzar. Aquells governs cristianodemòcrates poden reclamar un nivell semblant de compromís al dels socialdemòcrates i, en major mesura que els programes residuals liberals, excepte potser l'excepció de la titànica empresa assistencial afavorida per Lord Beveridge .

Però no cal anar a la comparativa internacional per a assenyalar que va ser precisament un govern de coalició entre el PSE-PSOE i un partit fundador de la Internacional Cristianodemòcrata (EAJ-PNB) qui va posar en marxa el primer programa de rendes mínima al País Basc , després de l'aprovació del Pla de Lluita contra la Pobresa de 1989 tenaçment impulsat pel nacionalista Jon Azua i el socialista Jesús Loza. Van comptar tots dos amb el formidable concurs tècnic de l'autèntic inductor de la idea de la renda mínima basca, Luis Sanso.

Com bé es preguntava Joan Torres en un recent article, per què fan ara la crítica el bisbes, just en aquest moment polític? La reparació i deferència retòrica del catedràtic de la Universitat de Sevilla potser li han refrenat en la seva implícita acusació i desencant. Per al redactor d'aquestes línies, no se li passa per l'avantcambra del cervell (plàstica expressió molt utilitzada la llengua de Dante) que la jerarquia d'una església sense compassió s'arrengleri amb els sectors, no ja conservadors sinó integristes de la dreta cavernícola espanyola. Excessiu pogués semblar a alguns lectors semblant epítet, però recorrem a la cèlebre aporia de 'pels seus fets els coneixereu' i aquí queden retratades a la foto fixa les paraules de la impietat. Per als bisbes espanyols està clar: les persones empobrides han de mantenir-se en la indigència o viure de la caritat.

Però el nostre Model Social europeu clar que compta, i molt amb la solidaritat i la caritat cristina. Les seves aportacions són fonamentals en el compromís de molts ciutadans per ajudar els seus proïsmes vulnerables. I no són aquests precisament aquests últims els clergues que gaudeixen desproporcionadament de situacions de privilegi fiscal i que no contribueixen en la seva part alíquota a sostenir el nostre fatigosament construït -i dotat amb modestes prestacions en la lluita contra la pobresa-- Estat del Benestar. I a més mantenen un patrimoni espoliat al conjunt del poble espanyol que va ser qui, en primera instància, va finançar amb els seus esforços i temor de Déu la materialització d'una miríada de convents, esglésies i residències.

Estaran molts lectors familiaritzats amb la paràbola del bon samarità (Evangeli de Lluc, capítol 10, versicles 29-37). En les meves classes he recorregut en no poques ocasions a la narrativa de la causalitat moral de l'Estat de Benestar al·ludint a la paràbola evangèlica del 'bon samarità'. Es referia aquesta paràbola a aquell viatger en camí des de Jerusalem a Jericó, assaltat i robat pels lladres, i socorregut per motius de compassió i solidaritat pel 'conciutadà' anònim. Trasllueix d'aquest episodi la idea d'una trama de vinculacions entre els éssers humans a conseqüència de la naturalesa social de la condició humana que compromet a tots els ciutadans, amb obligacions la ignorància no eximeix del seu compliment.

La jerarquia dels bisbes espanyols passa de llarg en el seu camí a Jericó. Als esparracats, saquejats i vulnerables ni els presten atenció.

Encara ens queda el papa Francesc, per quant temps...?