Compte amb la síndrome d'Estocolm

No cal anar molt lluny per trobar una definició bastant apanyada, però real, del que és la Síndrome d'Estocolm. El que hem consultat diu els següent: trastorn psicològic temporal que apareix a la persona que ha estat segrestada i que consisteix en mostrar-se comprensiu i benevolent amb la conducta dels segrestadors i identificar-se progressivament amb les seves idees, ja sigui durant el segrest o després de ser alliberada.

I després de llegir aquesta definició intentem ara que, per fi, els nens van a sortir a passejar amb moltes limitacions al carrer, d'entendre que l'eufòria o l'ansietat no ha de enganyar-nos a l'hora de tornar a la nostra enyorada normalitat, deixant que els millors dades, ens facin caure en la irresponsabilitat que el coronavirus ja ha passat o que com diu el cretí de Trump això es pot arreglar amb una injecció interna de desinfectant.

El que hem patit, les persones mortes en les residències, els morts en els hospitals perquè la prevenció va arribar massa tard, com també va passar amb el material sanitari, o les proves de detecció del COVID 19 que ara, mig comencen a fer-se de manera més intensa, però insuficient encara, la manca de mitjans als hospitals a causa de retallades polítics i sobretot els errors dels que ens governen a Espanya, les seves autonomies i nombrosos ajuntaments, són qüestions pendents que l'altre poder de l'Estat, el judicial, a què sento com molt desaparegut en aquests moments tràgics, ha d'aclarir si o si, caigui qui caigui, quan les vacunes funcionin, descobreixi el què, qui, quan, com, on i per què d'una pandèmia nascuda a la Xina de manera misteriosa i mortal, per exigir responsabilitats als seus autors i col·laboradors més directes de la propagació de la mortal malaltia.

Per això, alegrem-nos que comencem a tenir alguna bona notícia i que els nostres nens puguin jugar o passejar al carrer, però no ens tornem descuidats ni negligents perquè, si ho fem, estem com en la Síndrome d'Estocolm tornant-nos comprensius i benèvols amb qui no s'ha guanyat encara aquest privilegi social. Per això, i només per això, primer guanyem aquesta guerra global, i a continuació, fredament i sense cap remordiment, usem les nostres democràcies i totes les lleis i tribunals que existeixen, tant nacionals com internacionals, per empaperar a aquells que per inacció o mala praxi sanitària i política hagin causat tant dolor i tanta mortaldat d'innocents. L'hi devem a la nostra pròpia dignitat i la memòria dels que han perdut les seves vides. Però, de moment calma, i sobretot, molt de compte amb la salut dels nostres nens que són el nostre futur...