Deixeu que els nens s'apropin a mi

La sortida dels nens i nenes més petits al carrer ha suposat, a l'hora de la veritat, una impresentable baralla entre Govern central i oposició, per un assumpte que hauria d'haver estat una feliç circumstància a celebrar per totes i tots, ja que l'alegria dels més petits era un objectiu irrenunciable per a nosaltres, els i les que portem tancats a casa des de la primera ordre de confinament del 14 de març, que després s'ha anat prorrogant fins a "Déu sap quan" diguin el que diguin Govern i oposició.

Després de l'experiència de diumenge --que qui escriu aquest article considera molt positiva, diguin el que diguin els caïnites bolivarians o franquistes astuts que només s'han fixat en les ficades de pota d'alguns pares, molt reprovables, però minoritàries-- als nens cal deixar-los sortir a jugar, i per a això cal desinfectar cada dia els llocs on poden fer-ho, que són molts, ajudats, no amb ànim policial sinó de convivència ciutadana de les POLICIES LOCALS de cada municipi o, senzillament, per voluntàries i voluntaris de Protecció civil que, com a mares i pares que són gairebé tot ells, tenen una visió de la pandèmia més propera als ciutadans i les seves debilitats que la policia governativa que està per altres coses més difícils, recollides gairebé totes elles en el àmbit del Codi penal.

Les mares i pares d'aquest país, sigui quina sigui la seva bandera ideològica, no som delinqüents, ni aquest és un Estat policial que sapiguem. Els drets i llibertats dels ciutadans, per molt en suspens que estiguin, no li donen dret a ningú, polític o civil, a delectar-se en la mala praxi d'algunes i alguns, convertint fins i tot els telenotícies, que només han de viure per a la informació objectiva, en un camp abonat a la denúncia dels contribuents com ja es feia, amb malsana duresa, en els primers anys de la Dictadura franquista o a la Cuba dels Germans Castro.

El 'chivateo' estalinista assenyalant al veí o al dissident és nauseabund, el practiqui qui el practiqui. I si parlem del que han fet malament les mares i els pares en la primera sortida dels seus fills al carrer després de diverses setmanes de dur tancament familiar, que els Tribunals encara han de jutjar per si ha estat un atropellament constitucional --per cert torno a preguntar públicament, una vegada més, on és el Poder Judicial?--, reflecteix en el seu conjunt una imatge global d'una societat immadura per caïnita, que busca delinqüents on només hi ha ximples de la pandèmia o, com a molt, irresponsables, 'parimos', que es diria a la meva Galícia natal.

Diu l'Evangeli: Deixeu que els infants vinguin a mi (fins i tot els de 14 a 18 anys).

Doncs això, els nens a passejar que ja era hora. I després ho han de fer les àvies i els avis.