Autogovern i Govern compartit

Així conceptualitzava sintèticament la meva malmès col·lega Alfred Stepan a el federalisme: self-rule and shared rule. A Espanya, país de textura federal , el federalisme s'ha entès i s'ha reclamat majorment amb relació a el primer dels seus principis. Federalisme s'ha entès -i se segueix entendiendo-- com una derivada a eixamplar la capacitat de decisió política per part de les regions o nacions minoritàries. En ocasions els nacionalistes secessionistes ho han abraçat tàcticament com un passatge cap a la sobirania i la constitució d'un nou estat.

Per la seva banda, els federalistes estatalistes han posat espúriament l'èmfasi, no ja en la co-governació sinó en la construcció d'una bastida institucional aparentment descentralitzat, però políticament subordinat a el centre. Bé il·lustra tal posició el títol 'Espanya, per una Estat federal', un llibre redactat per un grup de prestigiosos juristes que signava amb el pseudònim Javier de Burgos . Suposadament es tractava d'un al·legat federalista en la qual es reivindicava -fins i tot implícitamente-- la figura de l'afrancesat creador de la divisió territorial provincial en 1833, a semblança dels départements francesos. I és que els acomplexats afrancesats espanyols de segle XIX pretenien importar un model de 'èxit' al país veí, però altament disfuncional en l'Espanya plural de llavors i d'ara.

La decisió presa respecte a la desescalada territorial dels efectes de la pandèmia de l'Covid 19 cal qualificar-la d'històrica i d'altament prometedora per aprofundir en els dos principis d'autogovern i govern compartit. És cert que ha estat possible en unes circumstàncies molt excepcionals que segurament han temperat aquelles tendències centrifugadores de separatistes, a l'igual que les centralitzadores de jacobins des de l'administració central. Però ha fructificat en un acord general d'implementació d'una política pública crucial per lluitar contra el maligne de l'Coronavirus. La fi ha justificat sobradament els mitjans emprats.

Potser hi va haver una altra ocasió històrica en què, espontàniament, els pobles d'Espanya es van unir a sang i foc per lluitar i expulsar el comú enemic exterior, com van ser les tropes d'ocupació napoleòniques durant la Guerra del Francès (1808-1812). Els territoris hispans van actuar llavors disgregats però units en l'objectiu comú d'alliberament. La coordinació entre les diferents juntes territorials suposar de facto una actuació sota pautes federals. Cal recordar que, en aquell temps, les anomenades províncies van triar dos representants per a formar part d'una Junta Central, unitat suprema de governació de el regne. A l'marge de les funcions d'àmbit general (direcció de la guerra, relacions exteriors i colonials, i serveis de caràcter general), la resta de l'administració era responsabilitat 'regional'.

Amb la caiguda de l'bonapartisme, l'indesitjable Desitjat Ferran VII va inaugurar les pràctiques de batzegades entre els partidaris de l'Antic Règim. Un cop més el destí tragicòmic tan present en la nostra història va assistir a la frustració de comprovar com un monarca inepte i antipatriota frustrava les esperances de cooperació horitzontal que s'havien implementat a manera natural per tots els pobles d'Espanya en el seu nom (¡!), però sobretot com a expressió comuna de rebuig a la dominació dels 'alliberadors' napoleònics.

Serveixin les dues breus referències històriques de comportaments netament federalistes al nostre país, per reclamar la seva normalització en la pràctica del nostre futur polític. Com de llarg m'ho fieu, diria el Burlador de Tirso de Molina, assistint com assistim en els últims temps a l'entestat intent de secessió per part dels separatistes catalans. Obstinació d'una minoria majoritària que no té aspecte de cedir en el seu 'programa màxim' en un futur proper. Cal no oblidar que l'intent d'imposar la secessió per la violència política afavorit per ETA i els seus adlàters, es va neutralitzar fa pocs anys, encara que segurament segueix vivint en l'odi contra Espanya que alimenten alguns apòstols de la irredempta Euskal Herria hispanofrancesa.

El centralisme espanyol, per la seva banda, bé podria adaptar-se a el programa de la democràcia federal a Espanya. En concret, seria útil el seu compromís d'articular una reforma constitucional que federalizase definitivament el Senat i que auspiciase la subsidiarietat territorial i la rendició de comptes democràtica, principis guia de el procés de Europeització en curs. Per sobre de qualsevol altra consideració, l'objectiu final d'aquestes propostes seria el de donar poder als territoris constituents de l'Espanya plural. Es facilitaria, així, més poder per a la (co) governança multinivell i major incorporació política multilateral per evitar la centrifugació anómica dels territoris d'Espanya. La convivència política al nostre país segueix condicionada per la superació d'un centralisme abassegador, feble i històricament violent. Una realitat tossuda i sense resoldre.

Les bones notícies són que la desescalada ha propiciat una resposta autènticament federal en un país gairebé sempre insatisfet amb els poders públics i els seus representants institucionals. En la variada configuració dels estats federals, on viu un 40% de la població mundial, el principi comú a tots ells és el de fer compatible unitat i diversitat mitjançant el pacte polític. Foedus en llatí al·ludeix precisament a això: pacte. No vagin a creure vostès. que les pràctiques federals són com la 'mà de sant' que tot hi posa remei. Especialment en un país com el nostre on les singularitats subestatals constitueixen un poderós element d'identitat i mobilització política. Però sí proveeixen l'aspiració a l' 'pacte' com superador de diferències i Optimitzador de polítiques públiques que generin confiança i benestar per al conjunt de la ciutadania. Des d'aquesta perspectiva, benvinguda sigui la desescalada. Vade retro virus assassí ....