El "Parche" de la Moncloa

El Gran Sánchez va intentar fa unes de setmanes reeditar el Pacte de la Moncloa, sense adonar-se que ni ell és Adolfo Suarez, ni que a l'oposició hi havia polítics com Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga, l'alcalde Tierno Galván, Miguel Herrero de Miñón o Miguel Roca, per citar alguns noms més coneguts. Això no passa ara, i com les comparacions són odioses, millor quedarem tots dient, que aquesta és una altra política i els seus protagonistes són el que els seus votants han tingut la dissort de votar.

Per això, atrevir-se a reeditar un acte històric quan som molts els que recordem els temps en que la foto d'aquell temps ja és hemeroteca, resulta una temeritat pròpia d'un moment d'eufòria personal, un retitular sense cap sentit.

Per això la foto de família de Pedro Sánchez amb Pablo Iglesias, la ministra podemita Yolanda Diaz, artífex de la gestió d'aquests acords, el president de la CEOE i els secretaris generals de Comissions i UGT ens esgarrifa. És més, quan se'ls veu a aquests dos últims trobem molt a faltar a Nicolás Redondo, Marcelino Camacho o Zufiaur.

La instantània ens agafa buits de sentiments, i del que es va projectar al que ara veiem, tan sols es veu que s'ha donat un petit pas en la direcció correcta cap a acords de baix nivell, que, uns i altres, unes i altres, han de començar a signar ja, encara que la seva vanitat o ideologia --de tot hi ha al Madrid dels Sánchez i els Iglesias-- no els convingui o no els agradi. Perquè, si no es fa així, tenim tots els números per emportar-nos "el cuponazo europeu" pel que fa a la xifra d'aturats i tancament de milers de negocis per ruïna total.

Com sembla, aquest Acord dels ERTOs es finançarà amb diners públics. O sigui: el paguem tots amb els nostres impostos, llevat que la ministra gallega aconsegueixi convèncer els seus homònims europeus perquè deixin anar la guita immediatament. Paraula molt estimada pels meus germans argentins que me la van ficar en el meu vocabulari quan vaig tenir la sort, en els meus anys joves, de conviure amb ells, i que és sinònim de bona pasta.

Davant d'aquest panorama, al mal anomenat Pacte de la Moncloa actual podríem endossar-li un titular més vallenclainesc que més li escau: El "Parche" de la Moncloa, perquè, ja va sent hora que a les coses que ens passen en aquests temps de penúria i pandèmia les anomenem pel seu nom, i no pel que ens volen endossar al subconscient els nostres admirats polítics amb innombrables discursos de propaganda.