Mimesi autonòmica

"When you talk about destruction,

do not you know that you can count em out? "

(Quan parles de destrucció, ¿no saps que no comptes amb mi?) (Lennon & McCartney, Revolution)

Resulta que alguns nacionalistes bascos i catalans es van incomodar fa uns dies perquè, en la fase 3 de la desescalada, el govern central hagués negociat i acordat l'opció de que totes les CCAA tinguessin la mateixa capacitat d'autonomia per administrar les mesures que consideressin més adients , segons les seves peculiaritats funcionals i territorials. I això sense que hi hagués asimetries que poguessin suposar privilegis entre nacionalitats i regions. Així es va facilitar el suport del grup de Ciutadans a la sisena -i última? - pròrroga de l'estat d'alarma, possibilitant un suport parlamentari més gran que en anteriors ocasions, i deixant a Vox, PP i els secessionistes de Puigdemont com contumaços negadors de l' ' pa i la sal 'a l'executiu de Sánchez.

El títol d'aquest article fa referència a una regla estructural en el procés de federalització del procés autonòmic a Espanya iniciat després de la mort del dictador Franco. Un procés conformat per un model de concurrència múltiple etnoterritoria l , ara subjecte a tensions centrípetes de recentralització i centrífugues de separació. Tots dos envits destructius llancen seriosos dubtes respecte a la viabilitat futura d'un acomodament intern federal a Espanya. Aquest seria l'escenari ideal en un país que tracta de fer viables unitat i diversitat mitjançant el pacte polític de les seves comunitats constituents. Les alternatives destructives que ens ofereix la nostra història són la dictadura o la dissolució cantonalista.

Recordem que, segons la regla de la mimesi autonòmica, les nacionalitats històriques (Catalunya, Galícia i País Basc) van pretendre des d'un primer moment una equiparació en l'àmbit de les seves decisions polítiques similar a el de l'Estat central (competències exclusives, policies autonòmiques, signes exteriors i emblemes propis, viatges d'alta representació institucional a l'estranger, reclams d'autodeterminació aprovats pels parlaments autonòmics i, en alguns casos, polítiques públiques de nova implantació). Subsegüentment, les regions més autonomistes van reclamar els sostres competencials de les nacionalitats històriques (cas d'Andalusia el 1981 i, posteriorment, València i Illes Canàries, 1982), i, finalment, elles mateixes es van convertir en referents per a la reivindicació política de comunitats amb una identitat col·lectiva més diluïda, i fins inexpressiva o inexistent (Cantàbria, La Rioja o Madrid, posem per cas).

La mimesi autonòmica és una regla d'anada i tornada i que cou en gran manera en aquelles nacionalitats o regions que han assumit més competències descentralitzades o, simplement, han exercit una major capacitat d'autogovern i de desenvolupament institucional. Fet i fet, totes les CCAA volen jugar la Champions League de l'autonomia territorial. Però les que apareixen en els primers llocs de la taula de classificació pugnen amb ungles i dents per mantenir a qualsevol preu diferències competencials, o privilegiar les relacions bilaterals amb l'administració central. No es tracta tant de demostrar les seves 'bona pràctiques' en l'exercici de les seves competències i responsabilitats. El cas de la sanitat descentralitzada, i de la responsabilitat administrativa de les CCAA en la gestió de la pandèmia del Covid 19, ofereix nombrosos exemples que caldria analitzar. Es tracta de diferències, encara que siguin retòriques o nominals, que les facin visibles allunyades de les CCAA 'endarrerides'. A aquestes se'ls segueix considerant com convidades de pedra en el piscolabis de el famós 'cafè per a tothom'.

En realitat ben faríem en reinterpretar l'injuriat 'cafè per a tots', formulat a l'inici del procés autonòmic, no com una estratègia neocentralista per tal d'homogeneïtzar competencial i políticament a les 17 CCAA -i desvirtuar així el principi dels fets diferencials de les nacionalitats històriques-, sinó com un 'tots volem cafè', reivindicat per les regions 'endarrerides' a petició d'obtenir 'el mateix que catalans, gallecs i bascos'.

La progressiva i inductiva federalització espanyola ha canalitzat el principi de l' 'greuge comparatiu' entre nacionalitats i regions consubstancial al nostre model de concurrència múltiple etnoterritorial, cap a un efecte imitació -o regla de la 'mimesi autonómica'- que es desplega en els mateixos desitjos per igualar-se entre elles, a la manera a com Espanya ha realitzat respecte als països europeus centrals de la Unió Europea (Alemanya, França o Itàlia, posem per cas) per què ens entestem a voler el tot (UE), aspiració que no es assumeix per les parts (CA)?

L'emulació és una pulsió de gran importància en les relacions polítiques d'humans i entre grups d'humans. A la 'pell de brau' es prefereix sepultar la concurrència de territoris que ha fet possible en el seu conjunt una modernització i un desenvolupament socioeconòmic sense parangó en el concert de les nacions. Es coqueteja amb un retorn a fórmules d'homogeneïtzació o dissolució que comporten el germen de la destrucció. No comptin amb mi ...