UE, Boris Johnson i el Rosari de l'Aurora

Boris Johnson esquiva un pacte amb els seus ex socis de la Unió Europea perquè l'1 de gener de 2021 no es produeixi un Brexit incontrolat i salvatge. En realitat, i això els costa entendre-ho als negociadors comunitaris, el premier britànic preferiria que no hi hagués cap tipus d'acord i així mantenir el poc capital polític que li queda des que resideix al 10 de Downing St.

Després del referèndum de 23 de juny de 2016 i l'anunci posterior que anunciava que el Regne Unit abandonava la UE, hi havia la possibilitat de prorrogar un any les negociacions per establir un conveni regulador de mínims que normalitzés les relacions entre les parts divorciades. Però aquesta pròrroga s'havia d'haver activat abans de el 15 de juny passat, i l'extravagant Johnson s'hi ha negat en rodó. Ara només cal que el Regne Unit i la UE s'avinguin a un compromís que pugui ser convalidat pels parlaments dels estats implicats abans de la fi de el període transitori al 31 de desembre de 2020.

Res impedeix que les parts divorciants facin de la necessitat virtut i pugui arribar a subscriure's un acord bàsic que satisfaci a tots. El redactor d'aquestes línies voldria que s'arribés a tal col·laboració, però no ho creu possible. Potser podrien evitar-se guerres comercials, el que sembla improbable en el marc de l'hegemonia que el capitalisme de matriu anglo-nord-americà pretén consolidar en aquests temps de pandèmia. A més, i aquesta és la variable més important a tenir en compte, Johnson no disposa de marge de maniobra per revitalitzar-davant el seu electorat. Necessita reivindicar-se com a capdavanter del Brexit.

Recordem que, encara que sembli inversemblant, la seva desastrosa gestió de la crisi provocada pel Coronavirus --i episodis colaterals-- no sembla haver-li passat factura com a líder conservador. Ja en els dies del preludi de la brutal propagació pel Regne Unit del letal Covid-19, Johnson es mostrava favorable a aplicar l'estratègia de la herd immunity (immunitat de ramat). Per dir-ho en en paraules simples, el pla consistia a no fer res i afavorir sense confinaments ni mesures de control sanitari del que entenia com el desenvolupament 'normal' de les activitats econòmiques al Regne Unit.

Ja s'immunitzarien els britànics de manera 'natural', com si d'una altra grip estacional es tractés. Només calia deixar passar el temps perquè una sobrecarregada salut pública s'encarregués d'atendre els casos greus, mentre el comú de les gents escaparia pel seu compte de la letalitat del virus. Succeeix que el mateix Boris, contagiat pel Covid 19, va estar internat en teràpia intensiva durant diversos dies i va assegurar que la seva vida havia corregut perill. Pitjor sort han tingut els 42.000 britànics morts que ara suposen gairebé la quarta part de tots els morts a causa del virus a Europa. El Regne Unit és el país amb més morts al Vell Continent i ha superat els nivells d'Espanya i Itàlia introduint el coeficient corrector demogràfic . Només Bèlgica amb 85 morts per 100.000 habitants els supera.

Un episodi posterior que va afectar, encara mes si cap, la credibilitat política de Johnson va ser escàndol protagonitzat per Dominic Cummings, qui va realitzar amb el seu cotxe un viatge des de Londres fins al nord d'Anglaterra saltant-se les regles de reclusió domiciliària indicades per a la resta de la població britànica. El primer ministre britànic va sortir a el rescat de la conducta de la seva gran conseller àulic (spin doctor), a qui va defensar en la seva decisió de saltar-se les normes establertes per al conjunt de la població. Cummings va al·legar que auxiliar al seu fill era causa de força major, el que per als altres ciutadans 'plebeus' del Regne Unit no hagués estat suficient per abandonar sense previ avís el confinament imposat a causa de l'Covid 19.

A la vista de les desgràcies i incompetències de el primer Johnson, és fàcil col·legir que l'Brexit és l'últim recurs que li resta disponible per revitalitzar els seus fortunes polítiques. Per això no ha dubtat a acomodar-se a les demandes americanes per accedir als mercats britànics. Productes de l'agricultura nord-americana són rebuts amb els braços oberts. Així, el polèmic pollastre clorat, la carn de boví genèticament modificada, entre d'altres comestibles prohibits en els supermercats continentals, no tindran cap problema per al consum humà al Regne Unit.

Per als negociadors britànics els estàndards fixats per la UE per a productes com els esmentats són inacceptables. Per als negociadors comunitaris, al seu torn, han de mantenir-les regles de mercat intern europeu i evitar així una competència deslleial a la baixa i insalubre. Per als brexiters salvatges la idea de subjectar-se a la normativa de l'mercat intern europeu és anatema. El desacord està servit i Johnson enarborarà el dret de la lliure competència en comandita amb el seu soci-patró nord-americà.

Johnson i els seus sequaços persegueixen un escenari futur en què hi hagi una menor interferència governamental, cap regulació i més mercats irrestrictos per als guanys d'uns pocs --el mantra neoliberal--, i que afavoreixin els designis de Wall St i la City en el concert mundial dels capitals pelegrins. Molt ens temem que les negociacions entre Brussel·les i Londres acabin, doncs, com el 'rosari de l'aurora'. És a dir, encaminant-se a un final en què els confrares acabin a coques (no de menjar) entre ells.