Obrint Pas: 'Una història d'amor'

Els Obrint Pas canten "Quantes nits de lluites i esperances van estimar els carrers del teu únic estel, quants vaixells de promeses robades van naufragar a les ribes del temps". I més enllà del Xile d'Allende a què està dedicada la cançó, em miro el voltant i constato que anem bé, que perdem moltes nits però mai l'esperança; i avancem, sumem i esdevenim cada cop més la nosa a la sabata del poder, la nosa que en voler treure-se-la el posarà en la posició adequada per donar-li una patada al cul ben donada i bon vent i barca nova.

Sumem i teixim xarxes difuses però que saben afegir-se unes a les altres quan cal i és necessari, sovint o sempre. Queden integristes de tots colors però els ignorem i continuem endavant. Can Vies a Sants, l'antifeixisme al País Valencià, la comunicació social, La Colomera a Tarragona, les cooperatives de consum, els obrers acomiadats de Seat, Frape o la lluita pels dos dies al bus de Barcelona, l'internacionalisme solidari amb Palestina o el poble maputxe... són històries d'amor.

I no m'hi caben totes i això és bo. Tan bo que només es pot entendre pel que som, moltes, difuses i diverses, sense centre ni directors, sense ningú al capdavant que pugui ser comprat, sense concessions a l'angoixa de no poder-hi fer res, perquè "ara les nits han deixat de ser tristes i els teus estels naixen de la foscor, l'hivern ha tornat a les nostres finestres i amb els punys tancats hem tornat a cantar".