UE, les muntanyes van parir

Seguint la faula d'Isop caldria afegir que el part no ha estat un simple ratolí. Ha constituït una fita en el procés d'europeïtzació malgrat les inacabables contraccions de l'enllumenament. Per als que ens sentim europeistes impenitents, l'acord dels 27 suposa un moment de goig. Contingut i sense escarafalls. Però prenyat d'esperança per la idea de l'Europa en pau amb si mateixa i valedora de la cultura dels drets humans.

Institucionalment, els que anem descomptant afanyosament els treballs i els dies als nostres periples vitals, sabem del cert que no veurem a una Unió Europeu funcionant en plenitud. Però ja no acontentem -i molt-- amb què el Vell Continent segueixin fent passos en el seu procés d'unitat en la diversitat.

Les xifres i els dígits implicats en l'acord assolit pel 27 faran córrer rius de tinta. Els líders nacionals acostessin l'aigua al seu molí electoral asseverant que les seves posicions són les que han prevalgut. Bé ... El joc dicotòmic de "l'evitació de la culpa" i de "reclamar el mèrit" comporta presumir del que s'ha aconseguit i allunyar-se del fracàs. Però en la realitat de les coses dels guanyadors en aquesta diatriba finançera són els ciutadans europeus dels països que componen la UE. I en aquesta ocasió, seguint les pejtades d'altres patits conclaves com el del Tractat de Niça de l'any 2000, s'ha concordat un avanç molt significatiu. Per primera vegada en la seva singladura des de la signatura dels Tractats de Roma de 1997, la UE accepta endeutar-se per finançar una aportació econòmica de 390.000 milions d'euros en subvencions i 360.000 milions en crèdits. S'assumeix, per tant, el principi de mutualització dels riscos comuns. Poc no és ...

Es recordarà, amb motiu del Tractat de Niça, que les negociacions també es van prolongar durant quatre dies. El resultat 'pràctic' no va ser intranscendent. L'equilibri de poder entre França i Alemanya es va ajustar, ja que els dos països van disposar després de l'ampliació de 2004 de el mateix nombre de vots (29) en les votacions de Consell de Ministres de la UE, encara que Alemanya podria bloquejar qualsevol decisió amb el suport de només dos països. Mirant en retrospectiva, l'acord era just si ens atenim simplement a un criteri demogràfic (en l'actualitat són 83 milions d'alemanys davant 67 milions de francesos).

El valor afegit de la decisió comunitària per al Fons de Reactivació per fer front als perjudicis econòmics generats per la pandèmia del Coronavirus, és el de la unanimitat de tots els països implicats. Ningú podrà negar que Alemanya i França són països determinants per a qualsevol negociació política al Consell Europeu. Però és bo recordar que, fins i tot els països petits i els díscols, ha fet pinya ara per no entorpir l'acord, cosa que en puritat intergovernamental podien haver estat temptats de fer. Cal recordar que Malta, amb una població de mig milió d'habitants), s'asseu al Consell Europeu amb el mateix nivell de prerrogatives formals que Alemanya, França, Itàlia (60 milions) o Espanya (47 milions).

De l'anterior es deriva un raonable ajust de futur, com seria que els estats membres petits que disposen "formalment" d'una sobre representació i fins d'una capacitat i influència comparativament gran, ajustin els seus inputs polítics a la pràctica del vot qualificat. Cal recordar que quan s'aprova en el Consell Europeu una proposta de la Comissió, la majoria qualificada estableix que ha de fer per una majoria d'Estats membres (el 55% d'ells ha de votar a favor, 15 de 27) i l'agregat de ciutadans ha d'assolir el 65% de la població total).

Més enllà de les puntes de poder en les institucions comunitàries, ara el gran repte per a la UE és com emprar els recursos acordats per a un desenvolupament continental sostingut i sostenible, preservant el nostre model social europeu amb l'Estat de Benestar com a institució guia. El Fons de Reactivació és vist com un nou Pla Marshall, encara que en aquesta ocasió se l'han facilitat a si mateixos els mateixos països europeus. Després del Brexit els neoliberals miren de reüll i amb gran recel qualsevol iniciativa que consolidi l'opció europea i amenaci la supremacia del capitalisme de matriu anglosaxona.

Un cop articulats els recursos financers ara es tracta d'optimitzar-de la millor manera. El Nou Acord Digital i Verd s'inspira en el New Deal de Franklin D. Roosevelt, gràcies al qual l'economia nord-americana va superar la greu crisi de 1929 i la subsegüent Gran Depressió. Es tractaria d'invertir en béns bàsics com, per exemple, l'alimentació, les infraestructures, el transport, l'energia o la digitalització. Des de diverses perspectives, però amb parell diagnòstic, s'avalua que la majoria dels països europeus operen per sota de les seves potencialitats econòmiques. El resultat indesitjat és que les divergències entre ells augmenten. Per evitar-ho es requereix integració i solidaritat. Perquè el manteniment de les passades inversions, així com d'altres despeses corrents essencials en el model social europeu --de nou, educació, sanitat o dependència, posem per cas--, no haurien de finançar-sistemàticament mitjançant el deute públic. Tan erroni és afavorir polítiques de "austericidi" per ajustar a les braves els plans de consolidació fiscal, com pensar que podem viure només d'inversions.

Cal invertir en les noves tecnologies de robotització i intel·ligència artificial, per recuperar el temps perdut. Aprofitem l'acord del Fons de Reactivació per donar suport a tals inversions sense posar en perill la salut pública de les nostres societats, ni deixar de donar suport als nostres conciutadans precaris. Ara que es tenen els recursos financers, s'ha d'evitar la inacció. El moviment es demostra caminant, es deia abans ...