La història podria repetir-se ... desgraciadament

El diari Público, una publicació digital pròxima al comunista Jaume Roures * i Podem treia a la llum el 14 d'Abril de l'any 2013 un històric article sobre el penúltim exili d'un Rei d'Espanya, ocorregut un altre 14 d'abril però de 1931. El text és del Ministre de Marina de llavors, el company de viatge d'Alfons XIII que avui, molt bé podria signar qualsevol altre dels actuals íntims de Juan Carlos i que, es miri per on es miri, és un text desagradable de llegir, sobretot si, a el mateix temps, recordem el que després va succeir al nostre pobre país després de la seva fugida i que encara, 89 anys després, republicans o monàrquics, no hem aconseguit superar.

Es diu en el text: 14 d'abril de 1931. Al voltant de les 16.30 hores l'encara rei Alfons XIII roman al Palau Reial de Madrid amb els ministres de l'equip de Govern de l'almirall Aznar. La decisió d'abandonar el país ja està presa. El rei, pensatiu, es va acostar a un dels grans finestrals de Palau. "Aquesta és la que casa on vaig néixer i potser no tornaré a veure", va pronunciar. No s'equivocava. Aquesta mateixa nit Alfons XIII va fugir d'Espanya. Primer es va dirigir a Cartagena en el seu cotxe esportiu de luxe i allà va embarcar en el vaixell 'príncep Alfonso' amb destinació a Marsella. Mai més tornaria en vida. Les seves restes van ser trasllats a Espanya el 1980 sent rebuts pel seu únic fill viu: Don Juan, el que mai va ser rei.

Els ministres de govern de l'almirall Aznar estaven reunits a Palau des de les 12 del migdia. La decisió de "empaquetar" a el rei cap a Marsella és del dia abans, el dilluns 13 d'abril. El govern havia explicat a Alfons XIII que en cas de voler batallar amb les armes el resultat de les eleccions municipals de l'11 d'abril no podrien comptar amb gran part de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil. Només el ministre de Foment, Juan de la Cierva i Peñafiel, defensava que el monarca havia de romandre a Espanya. El rei, assegurava, no volia que es vessés sang per ell. Anys més tard, quan la Guerra Civil i en una situació òptima per a la victòria, Alfons XIII va oblidar el pacifisme, l'amor al seu poble i va donar suport ferventment a general Franco.

Aquests són alguns detalls dels nou folis que va escriure el ministre de Marina José Rivera i Álvarez de Canedo, l'home encarregat de treure a rei d'Espanya i traslladar-sa i estalvi a Marsella. El to és asèptic, gairebé de nota de premsa. El relat, però, ofereix tot luxe de detalls dels últims minuts de l'monarca en sòl espanyol i de com ja en aigües franceses i després de rebre honors militars el rei Alfons XIII va posar a plorar. "Dispensi Don José, no ho he pogut evitar".

A aquesta resumida descripció cal sumar-li 9 folis més, possiblement els més realistes de la caiguda de la Monarquia espanyola de llavors i que ara ja són només història, però que, per primera vegada a les noves generacions li poden servir, amb equitat, per jutjar els esdeveniments que es derivin del que passi a Espanya quan el Rei emèrit surti del que va ser el seu regne per anar-se a on decideixi esperar que li cridi l'Justícia primer la humana, i després la Divina.

Oblidar que després de l'últim exili aquí hi va haver una guerra civil és un dret que tenim tots, guanyadors i perdedors d'aquesta guerra, ja queden pocs, amb l'única finalitat de que el pas següent que ja han premeditat els que a continuació volen carregar-se Felip VI, no es faci realitat, al menys fins que la majoria de la gent pugui meditar assossegadament sobre com vol viure el seu futur i després, tranquil·lament, decideixi el que és millor pacífica i ordenadament. Si no ho aconseguim tornarem a despertar l'odi adormit, i el que és pitjor, el fantasma d'una nova i terrible confrontació entre germans. En aquest cas, la història, la nostra història, es repetiria ... desgraciadament.