Una nova normalitat digital

Hem batejat com a nova normalitat la situació que preveiem que deixi rere seu la pandèmia, una vegada que hagi remès del tot. Podem anticipar l'arribada d'un món diferent a què deixem enrere el març de 2020, les particularitats encara romanen parcialment ocultes als nostres ulls. El que sí que sembla clar és que serà un món molt més digital que l'anterior. No és que la crisi desfermada pel Covid-19 hagi estat la causant de la major adopció de tecnologia que s'està posant en evidència en la nostra societat, però és més que evident que ha accelerat una profunda tendència ja en marxa. N'hi ha que afirmen que l'etapa de confinament ha estat equivalent a sis anys del procés de digitalització de l'economia espanyola.

Tot i que una part important de les empreses espanyoles tenen una rellevant tasca pendent en el camp de la modernització dels seus processos operatius -especialment les petites i mitjanes-, els treballadors espanyols han demostrat que el teletreball és una opció completament viable, en aquells casos en què és possible aplicar-lo, que amb tota seguretat tindrà efectes disruptius en les formes tradicionals d'organització basades en la presencialitat i els horaris fixos. Addicionalment, i tot i que encara és aviat per afirmar-ho, pot arribar a tenir un impacte en l'ordenació del territori, provocant un èxode de treballadors urbans al medi rural.

Un altre àmbit que ha pogut readaptar durant la tancada forçat ha estat l'educació en tots els seus nivells. Els alumnes i els docents han estat capaços de salvar el curs acadèmic a través de les modalitats a distància que ofereix la tecnologia digital. Per descomptat, això ha estat una situació d'emergència extrema i no es pot identificar amb la innovació dels sistemes formatius tradicionals que exigeix la societat de segle XXI, però ha demostrat -amb la brusquedat imposada pel moment- totes les possibilitats que ofereixen les xarxes i els dispositius com a suport i complement de l'activitat de l'aula, i com a elements que van a establir les bases de l'educació mig termini.

Però el virus ha empès la digitalització dels aspectes bàsics del nostre dia a dia. Per exemple, els espanyols li hem perdut definitivament la por a comprar a través d'internet, de manera que la compra en línia ha crescut un 87% durant la crisi sanitària. Una altra tendència imparable és l'ús de la banca digital, que en aquest cas ha registrat un increment del 200% en algunes entitats des del març, i que sens dubte accelera la desaparició de la sucursal física, una cosa ja bastant avançat anteriorment. A això cal sumar-li la nova cultura "sense contacte" o contactless, per reduir al mínim la relació física amb objectes i persones amb l'objecte d'evitar el contagi, i que en el cas de les compres presencials en establiments implica l'abonament utilitzant la targeta de crèdit o dèbit, o el telèfon mòbil.

Finalment, l'oci és una dimensió més de la nostra nova normalitat digitalitzada. Al costat de formats nadius digitals com és el del videojoc, el confinament ha impulsat el ja pròsper mercat de les plataformes de contingut audiovisual, el paradigma és sens dubte Netflix. Dins de les indústries culturals, sens dubte les més perjudicades han estat les arts escèniques, especialment el teatre i la música en viu, l'essència ha estat fins ara molt allunyada del món digital. Tot i que durant la tancada els artistes i les empreses del sector han intentat en la mesura del possible oferir el seu treball a través de les plataformes en línia, es fa necessari trobar nous models de negoci capaços de sobreviure en aquesta nova normalitat molt més tecnològica que l'anterior.