A on anem quan morim?

Pels que creiem en la possibilitat de la vida després de la mort, cal remarcar que el pas del cos-ment vers l'espai-mort no implica necessàriament un camí, sinó un canvi d'estat i, per tant, no implica un recorregut espacial específic. Dit això, indicar que hi ha una frase, amb ferum dogmàtic, que s'empra per deixar finat qualsevol debat al voltant d'aquest tema: "quan morim passem a un altre dimensió" I com "passar a una altre dimensió" implica misteri però poc fa per concretar el que hom vol dir, aleshores quedem bloquejats i renunciem a la reflexió.

A l'espai mort poden desenvolupar-se els sentits amb els que arribem i també poden sorgir nous sentits que restaven adormits. Una previsió amb trets altament especulatius però basada en les tendències que hom observa dins la nostra realitat. Ara bé, pot ser l'espai-mort un lloc amb més dimensions que les conegudes? A nivell teòric és evident que podem descobrir més dimensions a l'entorn on viu el cos-ment, però definir noves dimensions no vol dir pas que la dimensió vital (o conjunt de les dimensions on habitem) hagi de variar. Per tant si la dimensió vital, que precisa el cos-ment per viure, no varia, és del tot probable que a l'espai-mort hi hagi d'haver la mateixa dimensió vital. És a dir que "passar a un altra dimensió" no té cap mena de consistència.

A on anem llavors? Podríem anar a un Univers Paral·lel, concepte que engresca molt als físics quàntics, car manté un entorn on el cos-ment s'adaptaria sense problemes i al mateix temps l'individu podria aplicar l'enriquiment de les seves experiències passades. Un entorn on l'individu és conscient d'on ve, recordant la seva vida passada. La qüestió seria ara: a quin Univers Paral·lel aniríem a parar? I aquí si que s'obre un debat. Però hi ha encara més qüestions i, per tant, més debats.