Val la pena la reflexió sobre la mort?

Realment val la pena reflexionar sobre la possible existència d'un espai-mort (o sigui: una vida després de la vida) i les seves característiques? "Ja ho sabrem quan morim" diuen alguns. I jo em demano, per exemple, davant aquesta convicció, que potser sigui necessari tenir uns coneixements previs sobre aquest espai-mort per poder arribar-hi, en cas que existeixi.

Ja he manifestat en anteriors escrits que el fet que la matèria, al llarg d'una especifica evolució còsmica, hagi esdevingut vida i que la vida hagi esdevingut consciència, que en el cas dels éssers humans és una consciència lliure, no implica que l'evolució còsmica s'hagi aturat i el següent esglaó pot ser perfectament l'aparició d'un espai-mort.

Sovint s'acusa a l'ésser humà de creure's el centre de l'Univers. Per tant, suposar que sobrevivim a la mort pot interpretar-se com un clar indicador d'aquesta concepció tan egocèntrica. La veritat és que no som el centre de l'Univers però som molt peculiars. Això em recorda un acudit en el que, tot guaitant els estels, un individu li diu a un altre que els éssers humans som una misèria davant la immensitat de l'Univers i l'altre li contesta que potser no som tan miserables si podem tenir aquests tipus de reflexions. Enrere queda associar l’existència d'un espai-mort per a humans amb l’existència d'espais-mort per a gossos i gats per exemple. L'ésser humà es situa a un altre nivell i els gossos i els gats tenen els seus espais-mort al nivell dels dibuixos animats.

Sens dubte una investigació reflexiva que es fonamenti inicialment en la convicció de l'existència d'un espai-mort pot derivar en conclusions contràries a la convicció inicial. I aquí està part de la gràcia d'una investigació d'aquest tipus. L'espai-mort mai ha de ser un dogma, però en un període bastant breu de temps pot arribar a ser una convicció.