La reforma del CGPJ: un 'parche' inapropiat per a un trencat massa gran

Quan la ciutadania deixa de tenir confiança en l'Administració de Justícia, el risc de ruptura de l'Estat de Dret és molt greu. La convivència social està basada en l'equilibri entre les tres columnes de l'organització social que caracteritzen els estats moderns, és a dir, un parlament integrat per la representació dels ciutadans, que elabora les lleis, unes estructures de poder executiu que exerceixen les tasques de govern, i una administració de justícia que ha de garantir el respecte a la legalitat vigent no només per la ciutadania, sinó també pels governants i els legisladors.

Aquest marc de funcionament de l'Estat modern que, per conegut, no ens hem de cansar de repetir-ho, ja que és base del funcionament de la democràcia, s'esquerda quan alguna de les seves peces deixa de funcionar adequadament.

Tal és el cas que està esdevenint amb el poder judicial. És curiós que les normes que regulen el funcionament de la justícia són les primeres peces de l'arquitectura institucional que històricament intenten destruir pels qui pretenen instal·lar models autoritaris. Ho va fer el nacionalsocialisme alemany, ho va fer el feixisme italià i el comunisme soviètic. Durant la nostra dictadura el sistema judicial es va relegar a una simple Direcció General del Ministeri de Justícia.

Després dels desastres de la II Guerra Mundial les nacions d'aquella Europa destruïda van molt clar que un poder judicial independent era una de les bases fonamentals per consolidar les noves democràcies.

Els redactors de la Constitució Espanyola també van tenir clar aquest principi. D'aquesta manera, a l'introduir un Consell General de Poder Judicial a designar pel parlament, es va establir que la seva principal missió hauria de ser la de vetllar per la independència dels jutges. Però, amb el pas dels anys, s'ha anat colonitzat aquesta institució per les cúpules dirigents dels partits polítics i la independència judicial es qüestiona constantment pels mitjans de comunicació, especialment en temes de transcendència política.

El resultat és que, en comptes de triar per integrar el consell a persones que pel seu mèrit, capacitat i prestigi professional i social puguin exercir amb independència de criteri la funció d'acoblar el poder legislatiu amb el judicial, s'ha utilitzat aquesta prerrogativa en algunes ocasions per intentar influir en aquells litigis que repercuteixen en els seus interessos partidistes. Similar intent s'ha viscut amb altres organismes, com el Tribunal Constitucional el Consell d'Estat i altres òrgans essencials per al bon funcionament de l'organització social.

La història del CGPJ posa en relleu que, tot i que en la major part de les vegades s'ha procurat mantenir una certa neutralitat en la designació de consellers, vocals i magistrats, a partir d'un moment determinat, que els analistes polítics han situat en dates diferents, s'ha produït el desembarcament al CGPJ de determinats agents polítics més o menys encoberts, amb finalitats molt diferents a les previstes a la Constitució.

He de reiterar que hi ha, i hi ha hagut molt honroses designacions, però que no per això se salva el perniciós del sistema. La prèvia designació de candidats per les associacions judicials tampoc va reflectir sempre el sentir de la carrera judicial, ja que els candidats han de passar pel tràmit del seu "autopresentació" i no solen tenir moltes possibilitats de ser elegits per les cambres parlamentàries si no compten amb el padrinatge d'un dels partits polítics que tenen possibilitats d'elegir els seus candidats. El eloqüent whastsapp de Cosidó, que no pot qualificar-se com una simple anècdota, va reflectir clarament, i sense complexos, la consagració d'un sistema que, cal dir-ho, no és monopoli del partit popular, sinó que ja ve instaurat des de fa molt de temps.

El tema té molt important. No només estan en joc els nomenaments dels magistrats dels alts càrrecs de la judicatura, sinó que el CGPJ informa projectes legals, marca la política judicial en molts aspectes: selecciona la cobertura de vacants, té al seu càrrec la selecció inicial, la formació contínua dels jutges i la inspecció dels tribunals. Trieu per designació directa l'elenc de Lletrats del CGPJ que gestiona nomenaments, ascensos, llicències, permisos etc. ..., així com l'important àmbit de les relacions internacionals i la cooperació judicial internacional.

Estava clar des de fa molts anys que aquesta institució tan essencial per al funcionament de l'Estat de Dret acabaria per ser un camp de batalla de la lluita política partidista. Ha explotat en el pitjor moment en la història de la jove democràcia espanyola, just quan als tribunals de justícia se'ls han traslladat una gran quantitat de conflictes que s'haurien d'haver evitat en un normal desenvolupament de la democràcia, com els casos mediàtics derivats de la corrupció política, de la crisi bancària, o de les reivindicacions sobiranistes de diversos territoris.

D'alguna manera, els actuals gestors del partit popular han fet un gran favor a la ciutadania al destapar amb cruesa aquest greu problema, tot i que no ha estat la primera vegada que ha saltat a l'opinió pública. Ja després del consell de la majoria absoluta d'Aznar va passar el mateix, pel que és incomprensible que després d'aquella experiència (en la qual la renovació dels vocals es va demorar més de dos anys) no propugnés un pacte per la justícia quan Rodríguez Zapatero va tenir la majoria suficient per reformar el sistema amb els consensos necessaris.

Ara, en forma d'ocurrència i sense sospesar les conseqüències col·laterals que s'anaven a produir en el context de l'ofensiva caïnita que estem suportant, es formula una proposició de llei poc meditada. El seu únic objecte és el de derogar el mandat del legislador constitucional que imposa a la classe política l'obligació ètica de renovar la composició de l'organisme amb les persones més adequades. Aquesta proposta no solucionarà res i pot tornar-se en contra dels propis partits que l'han formulat perquè, davant un futur canvi en la conformació de les majories, serà més fàcil la colonització del CGPJ pel joc dels interessos polítics partidistes.

Però ¿quin sistema pot implantar perquè no es produeixin els bloquejos que possibilita l'exigència d'una majoria reforçada? És difícil, perquè qualsevol model pot ser bo o pot ser nefast, segons es tingui la voluntat de complir l'obligació de forma honesta, o d'aprofitar-se les circumstàncies sense sentit d'Estat, per satisfer la pròpia ànsia de poder.

Sense necessitat de recórrer al mètode que va instituir l'Església Catòlica de tancar als diputats i senadors en un conclave, amb progressiva reducció d'aliments i begudes perquè es posin d'acord més fàcilment en designar les persones adequades, hi ha altres vies. Per descomptat, la que obté una major acceptació és la de la majoria dels sistemes anglosaxons (alguns d'ells sense llei escrita). Es promou als candidats davant el parlament per diverses institucions, amb l'aportació dels seus mèrits i capacitats, i se celebren sessions obertes a la ciutadania perquè puguin ser exhaustivament examinats. La decisió ha de ser degudament fonamentada i poden ser sotmesos a impeachment si no compleixen adequadament la seva funció. En altres països de sistema similar al nostre, si els diputats que estan en les primeres llistes de cada partit no són capaços d'assolir els consensos necessaris per cobrir els òrgans constitucionals en un termini raonable, perden automàticament el seu escó i queden inhabilitats per exercir el seu càrrec parlamentari.

Els jutges en actiu han de tenir un protagonisme essencial, però també en la seva justa mesura, sense que prevalgui el corporativisme. A Portugal, França o Itàlia els jutges estan presents en el Consell per mitjà de l'elecció directa dels seus representants pels propis jutges, amb facultat de proposició dels sindicats judicials. Però també estan representades altres institucions i organismes socials, des de les facultats de dret, per descomptat, l'advocacia, i fins i tot les associacions de consumidors o les de veïns. I també han d'estar representats els partits polítics com a representants genuïns de la ciutadania en la forma proporcional que es determini, ja que és un dret dels ciutadans conèixer la ideologia i la procedència professional i social de cada un dels vocals del consell.

Finalment cal dir que el govern ha proposat un pegat conjuntural amb el propòsit de posar remei a un "rebentada" generalitzat en un pneumàtic. A cap mecànic se li hagués ocorregut una solució com aquesta, i més quan ja estan cobertes les places més importants en aquesta pròrroga del partit que ha estat imposada, en forma indefinida, per l'equip que va perdent.

Des alguna associació judicial s'ha demanat a tots els vocals actuals, per descomptat als dotze que són de procedència judicial, que presentin la seva dimissió i forcin amb això a les cambres parlamentàries perquè negociïn una solució urgent. L'opinió pública no perdonaria mai que es mantingués aquesta obstrucció indefinida de les previsions constitucionals. Seria el més raonable i prestarien un servei enorme a la institució. Per contra, si es mantenen en uns llocs ja caducats i el tema s'ajorna "sine diae", el dany al prestigi de la justícia serà enorme. I més amb l'actual panorama de crisi institucional de l'Estat mateix. La ciutadania espanyola no es mereix això. Els jutges que som a la trinxera i no aspirem a cap càrrec, tampoc. Si us plau !.