Fins aquí hem arribat

La frase que precedeix aquesta modesta reflexió va venir a ser pronunciada pel líder de l'oposició al Congrés dels Diputats, el popular Pablo Casado. Per ser d'ús ordinari en aquest país i gairebé tan celebrada com aquella de "Vd. no sap amb qui està parlant ", no deixa de vegades de sorprendre'ns, sobretot, quan es diu en el moment oportú i amb la intencionalitat que més la realça. Avui podem dir que ha sorprès a tots, propis i adversaris, perquè el seu intèrpret ha triat bé el temps i el lloc en el qual l'ha pronunciat.

Li tocava ja al PP marcar distància de l'altra dreta, la més dura i irredempta que l'ha mantingut en el vergonyant paper de la "derechita covard" davant una majoria de país que s'ha mostrat atònita i indignada pel paper que vénen representant els seus polítics professionals enmig d'una angoixant pandèmia i una crisi asfixiant que ningú sap com acabarà.

Aquests dies els comentaristes polítics afins i fins enemics irreconciliables, saben reconèixer que Casado ha estat, com a mínim, brillant, i que amb la seva oratòria gens usual s'ha obert de bat a bat l'oceà de vots en el qual guanyar unes eleccions generals ja que ha centrat el seu partit i pot pescar en els caladors de Ciudadanos i de l'esquerra liberal, mentre que estanca a Vox en una mena de pantà de la tranquil·litat en què només l'espera una buidatge lent però continu del seu cabal per desesperança dels seus irats mentors. Si vostès. Es veuran el pantà de Coves de l'Almanzora, en un altre temps construït per evitar les terribles inundacions que es produïen, comprendran immediatament del que els estic parlant.

Em costa, però, creure encara que Casado i Abascal no tinguin algun tipus d'acord secret o pacte discret, que els permeti, salvat el moment polític que patim, en què no està ben vist el que ve fent la dreta en aquesta legislatura , tornar a entendre, en el que més convingui, és a dir tornar a ballar. Deixem aquesta reflexió en aquest punt.

Com ja els vam informar extensament en els diaris digitals d'un altre Congrés, el de directius que es va celebrar a València organitzat per la Fundació CEDE que presideix Isidre Fainé, quatre-cents directius i empresaris, la matèria grisa de la Indústria del nostre país, presidits pel Rei, i portats fins al Túria per Isidre Fainé, van reflexionar en veu alta sobre la manera de sortir del pou en què estem ficats. Els polítics naturalment, van sortir mal parats, però l'optimisme i l'esperança va ser l'argument dominant en totes les seves intervencions. València, una vegada més es va convertir en la capital de l'Estat, i els nostres empresaris en el seu veritable govern, tot i que allà a la sala estigués la millor dels ministres/es de Govern Sánchez, la vicepresidenta Nadia Calviño, l'única que realment sap el que ens exigeix Europa i que a més està sobradament preparada.

Dues reflexions al respecte: Una, que Casado va haver de escoltar el que allà es va dir, s'ho va callar i avui davant un Sánchez desconcertat, li va prendre la iniciativa d'acabar amb l'extrema dreta i de pas presentar-se, aquest cop sí, com el veritable líder de l'oposició, amb possibilitats de guanyar unes eleccions generals, cosa que ha d'omplir d'esperances als ciutadans mentre, per exemple, a l'Alfa Iglesias la jugada mestra el va agafar en fora de joc. Si Casado sap mesurar bé els seus passos a partir d'ara, no renunciant als acords que necessita el país, encara que li costin mossegar-se els punys, estic segur que entrarem en una nova era, on l'alternança i els pactes, acabessin amb els cabdillismes i les majories absolutes que tant de mal ens han fet .Si desaprofita l'ocasió, Espanya estarà perduda.

I reflexió final dos: Amb gran dolor del meu cor: veig ja clar com la gran Barcelona, la meva estimada Barcelona, capital de Catalunya, bicapital de l'Estat camina, pels seus propis errors, i sobretot, pels dels seus polítics supremacistes i comuns cap al molt degradant tercer lloc del poder municipal, condemnada a deixar aquest lloc de privilegi a una València, puixant i bella urbanísticament i ja lloc de negocis i seu de grans bancs, sense que ningú pugui dir que no ho aconseguirà pels seus propis mèrits que són tots els de la societat valenciana. Al temps.