El fariseu i el Papa

Seguint l'estela evangèlica que els homes de Déu amb els que s'han de barrejar és amb els pecadors i no amb les persones de bé, és a dir amb la majoria de la gent, el President de el Govern d'Espanya va agafar un avió i se'n va anar a el Vaticà per millorar la seva imatge d'ateu irredempt i anticlerical manifest. La història ens diu que el general Franco va guanyar una guerra civil, que podria haver perdut si no col·loqués al capdavant del seu exèrcit el símbol d'una Croada catòlica contra els seus enemics republicans. I aquest saber de les coses evidents, perquè són històriques, s'ha situat a Sánchez al centre d'una disjuntiva perillosa: li interessa al líder socialista mantenir aquesta imatge pública d'hostil descregut en un país en què malviuen i pateixen una pandèmia milions de catòlics de missa o de senzilla oració nocturna ?. Doncs, sembla ser que no.

Per la foto oficial de la trobada en la qual es pot veure a el matrimoni presidencial i a el jesuïta Francisco posant per a la posteritat pot deduir-se que hi ha dues formes d'entendre la visita: Una, la de la parella contenta i feliç. I dos: la de el Papa, tens i seriós, a què se li suposa aguantant el protocol.

Els mitjans de comunicació espanyols han escrit poc sobre la part secreta de les converses, especialment sobre la reunió de Sánchez amb el secretari de les Relacions amb els Estats, Paul Gallagher, en la qual va haver de parlar sí o sí del mal que estan les coses en les relacions bilaterals Santa Seu-Regne d'Espanya, per molt que a l'estiu s'hagin pres un cafè d'afecte el ministre, Salvador Illa, i el meu capellà favorit, el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella. La dissonància és tan evident i pública que alguna cosa calia fer per corregir aquest error estratègic de la Moncloa.

Els que hem mirat, una i altra vegada la foto oficial no deixem d'observar que el somriure del President de Govern espanyol és falsa, farisaica per més senyes. La de la seva esposa, institucional. I coneixent a el personatge se li nota satisfet, com si afegís una osca més al seu cinturó polític de fariseu oficial del Regne. Necessitava la foto i amb ella guanyar, com sempre, el temps útil que va des d'un cap arribat a un propòsit de poder que, com sempre, serà a curt termini.