Alcaids covid amb comandament en plaça

«... només sé que tan prest tingués jo el comtat com sabria regir-lo; que tanta ànima tinc jo com un altre, i tant cos com el que més i tan rei seria jo del meu estat com cada un el seu; i sent-ho, faria el que volgués; i fent el que volgués, faria meu gust; i fent meu gust, estaria content; i en estant un mateix content, no té més que desitjar; i no tenint més que desitjar, acabi, i l'estat vingui, i a Déu veiem, com va dir un cec a un altre »(Sancho Panza a L'Enginyós Hidalgo El Quixot de la Manxa, capítol L, Primera Part).

Les autoritats pretendre creure què és millor per al nostre predi de poder o influència. Ja ens va avisar Sancho Panza. No podien ser menys els dirigents de les comunitats autònomes, autèntics protagonistes en un país federalitzant com el nostre. O seria millor parlar d'un Estat autonòmic com a federació emboçada que es tapa la cara amb un cert pudor polític i institucional?

I és que les nacionalitats i regions que componen Espanya són administrades pels partits i els seus líders que les governen, per tal de diferenciar-se entre si. És aquest un axioma del nostre model general de concurrència múltiple etnoterritorial. És a dir, els Sancho Panza autonòmics prenen decisions principalment per distingir-se entre si. El principi de l'autonomia comporta heterogeneïtat.

L'axioma de la conflictivitat intergovernamental afecta la manera en què els partits polítics canalitzen institucionalment els seus interessos en els diferents àmbits geogràfics. Comporta una pràctica de conflicte i consens anàloga a altres països d'organització territorial plural i que posa a prova l'actiu democràtic de la societat espanyola. Des de 1980 s'han deixat sentir sovint a Espanya veus "afrancesades" crítiques del grau de dispersió i fragmentació de la vida política autonòmica. En aquest sentit, s'han proposat solucions normatives centralitzadores al que s'ha qualificat com a situació insuportable d'incertesa i provisionalitat en les relacions intergovernamentals. Aquestes percepcions no estan en sintonia amb els implícits constitucionals que han guiat la implantació de l'Estat de les Autonomies. La concurrència etnoterritorial a Espanya "mai" estarà fora de perill de les friccions i pactes que són característics dels sistemes federals o de composició plural.

Tot això es manifesta de manera palmària en la gestió de la crisi provocada per la pandèmia del Covid-19, la qual cosa llança llums i ombres com és inevitable en la vida social. Entre les primeres cal identificar una certa reglamentista partidària de les CCAA que busquen erosionar políticament a el govern de coalició central PSOE-UP. Emperò, amb el pas dels dies i l'agreujament de les conseqüències sanitàries i socials, alguna de les cinc CCAA governades pel PP que van respondre a l'uníson contra la proposta de el nou estat d'alarma el govern de Sánchez, comencen a sospesar per criteris de proximitat el que pot ser millor per als seus territoris. És a dir, volen exercir de Sancho Panza autònoms, el que és constitucionalment com cal i just. Si de cas les pràctiques de l'evitació de la culpa ajusten les seves ímpetus autosuficients.

Com àmpliament se sap, els estralls del virus és assumpte que escapa a el control integral de les administracions involucrades. Segons les pràctiques de la evitació de la culpa es tracta, en definitiva, de passar-li la 'pilota' de la tragèdia causada pel Covid-19 a les altres administracions. Un exemple de tal procedir el tenim en el rebuig de la majoria de les CCAA a l'oferiment del govern central de donar suport l'eventual establiment de l'estat d'alarma en el territori de la comunitat autònoma que pogués sol·licitar-ho. Ara la marxa dels esdeveniments fa reconsiderar les possibilitats fins i tot de confinaments i tancaments de "fronteres" autonòmiques.

La crisi del coronavirus ha afavorit també un efecte encoratjador --potser no volgut del sobretot pels Sancho Panza que en la nostra "pell de brau" són--, però altament esperançador per a la co-governança a Espanya. I és que Consell Interterritorial de Sistema Nacional de Salut és un bon fòrum institucional on posar en comú problemes que afecten a tots, però les decisions poden ser implementats pels diversos nivells de govern amb les seves competències constitucionals avalades legalment. Això fa obligat l'acord. No oblidem que en l'original vocable llatí foedus significa precisament això: pacte.

Existeixen països en els quals la posada en comú intergovernamental és una cosa fàcil, incardinada en una cultura cívica basada en una societat amb un alt grau d'homogeneïtat interna. És aquest el cas de la Bundestreue a Alemanya. Els Länder tenen àmplies competències respecte a la gestió de la salut pública, però ¿han llegit vostès. notícies respecte a algun conflicte encanallat a l'hora d'aplicar els acords de co-governança que afecten tot el país germànic?

Espanya no és Alemanya. Però les experiències d'altres països són útils per a assumir-les si són eficaços. Alguns països com Suècia, amb una certa arrogància operativa, han preferit seguir el seu propi camí de 'immunitat de ramat' al marge de la resta dels altres països continentals on el Covid-19 actua transversalment i no coneix de fronteres. A dia d'avui les estadístiques ens revelen que el país nòrdic és el cinquè a Europa amb més morts per 100.000 habitants.

A la tradicional argot militar, tenir un lloc "amb comandament en plaça" implicava tenir plens poders per prendre decisions il·limitades dins el mandat que se li havia atorgat a l'oficial o alcaid a càrrec. Un somni que Sancho Panza aspirava exercir en la seva Ínsula de Barataria. Com és sabut, a la fi de el capítol cervantí, Sancho Panza renúncia com a governador i pronuncia aquelles paraules potser premonitòries dels perills de l'autosuficiència en l'administració de la cosa pública: "... en les ínsules han de menjar poc els governadors, especialment si tenen metges que mirin per la seva salut ".