Com va arribar Trump tan lluny?

Creure que el triomf de Biden és el final del drama que s'ha desenvolupat des de gener de 2016 és un exemple de miratge de conseqüències fatals. Pretendre que aquests milions de votants, que han seguit Trump fins al final, desapareixeran del mapa el 20 de gener amb la presa de possessió de Biden i Harris revela una ceguesa de quant Estats Units ha variat en les més recents generacions.

Però el que resulta encara més preocupant no és la supervivència de la ideologia dels que van encastellar a Trump. L'enigma és com aquest llarg terç de l'electorat va ocupar un territori vital.

Nombrosos observadors de l'evolució de l'ànima política nord-americana van aixecar durant els últims mesos veus d'alarma. Es preguntaven sobre la perillosa conversió del sistema polític nord-americà en una imitació insòlita del teixit existent en altres països que havien caigut en les xarxes de l'autoritarisme.

Molt pitjor, havien estat engolits per les ideologies extremes que van aparèixer a Europa en la dècada de 1930. Aquestes han inspirat països de llarga tradició cultural a convertir-se en dictadures totalitàries. Aquestes veus van avançar la comparació del que estava succeint mitjançant l'aplicació dels capritxos de Trump, convertits en polítiques que s'assemblaven als pràctics programes del règim de Hitler des de 1933.

En la societat dels Estats Units del principi del nou segle es va començar a detectar l'existència d'uns amplis sectors que se sentien arraconats, decebuts i aïllats. No eren els tradicionals enclavaments de minories racials o restes dels immigrants europeus que no havien encaixat totalment en el teixit social i econòmic.

Eren, per així dir-ho, "americans de soca-rel". Veien que el somni americà es començava a baratar en una feridora malson, de la qual no aconseguien despertar tot i haver complert fidelment amb la cartilla d'urbanitat que el sistema els havia lliurat als seus pares o avis.

Els sous no estaven al nivell del creixent cost de vida. Les hipoteques es menjaven gran part dels ingressos. Si eren habitants de les zones rurals es sentien capturats per unes fronteres invisibles. Si creixien amb una educació bàsica, l'accés a la universitat estava limitat pels seus ingressos o pel cost estratosfèric de les institucions privades. Calia buscar una explicació a aquesta aparent estafa.

Aquesta no era l’Amèrica, en fi, que se'ls havia promès. S'imposava amb urgència trobar els culpables per aquest frau. A més, era necessari detectar l'existència d'uns nous líders que no podien ser aquest establishment odiós i corrupte de Washington. Tot d'una, orfes d'una altra direcció, aquest espai va ser ocupat per un "outsider", Donald Trump. Arribava impollut, sense la màcula de la política tradicional. Garantia la descontaminació del pantà de Washington.

En una nació raonablement educada, resultaria veritablement una proesa haver seguit les melodies d'un flautista que els havia revelat les causes de la seva infortuni. Com Hitler va embadalir a un poble culte com l'alemany de l'entreguerra convulsa, Trump va fascinar amb les seves simplistes solucions.

A Alemanya dels 1930, el deteriorament urbà es va atribuir a la pretesa captura de certs negocis pels jueus. La solució va començar amb el trencament dels aparadors de les botigues, la prohibició d'exercir certes professions i per fi l'empresonament. El poble, culte i disciplinat, es va engolir la mentida sense dir ni piu.

El règim va vendre encertadament la suposada necessitat d'ampliar el territori per la crida del Lebensraum. La simple solució era l'Anschluss d'Àustria, i després la mossegada als territoris ètnicament alemanys a Txecoslovàquia. El poble aplaudia, però no semblava satisfet: s'havia de envair Polònia i després enfrontar la protesta anglofrancesa amb el Blitzkrieg contundent. Els alemanys victorejaven, mentre es desfilava triomfalment al voltant de l'Arc del Triomf.

Al pujar Trump al tron, molts nord-americans que havien estat atrets per les zones urbanes, comprovaven que les nítides veïnatges dels suburbis acabaven contaminades per la invasió de les minories racials, abans tot just detectades. Se sentien incòmodes compartint l'espai amb negres i, el que els resultava més feridor, amb els hispans, que a més parlaven una llengua incomprensible. I, majoritàriament eren acusats de ser narcotraficants.

El remei desde la Casa Blanca va ser tancar la frontera als invasors amb una tanca a construir i prometre que la pagarien els mateixos mexicans. Es va seguir per dividir les famílies dels que ja havien ingressat, posar-los traves per assistir a la universitat, i retardar la seva ciutadania fins al màxim.

Els "americans de tota la vida" van quedar embadalits. I el Partit Republicà es satisfeia amb la renovació dels seus càrrecs al Senat. Mesures arbitràries vorejaven la inconstitucionalitat. Però la meta de "fer Amèrica de nou gran" es convertia en la consigna central.

A l'Alemanya de l'ascens de Hitler tot se supeditava a la mateixa fi de restablir o inventar les glòries del passat, als acords d'una òpera de Wagner. L'absència de qüestionament de la sobirania del Fuhrer garantia el compliment del guió.

Creure ser la millor nació d'Europa justificava la bogeria de la invasió de la Unió Soviètica, sense reparar que semblant operació va causar la caiguda de Napoleó. El Partit Nacional-Socialista garantia l'ordre i les SS heretaven el paper de les camises marrons per domesticar la Wehrmacht que es va empassar als militars professionals, que no havien digerit bé la derrota de 1918.

El desastre que va començar a Estalingrad i que va culminar amb les tropes russes alçant la bandera al cim del Reichstag, va estar reblat pels bombardejos aliats que van deixar Dresde i Hamburg en ruïnes, poblades per milions de soldats errants, mentre encara es oloraven els forns dels camps d'extermini i un milió de dones alemanyes de totes les edats eren violades. La sentència va ser tan contundent que només així els alemanys van aprendre la lliçó i es van convertir en model de cooperació a Europa i al món.

Però s'ignora com podria haver acabat l'aplicació de la mateixa estratègia si el pla de desgovern de Trump hagués seguit la mateixa senda. Ara només han quedat en silenci els setanta milions que l'han votat per "fer Amèrica gran de nou". Però també queden incòlumes les SS del Senat republicà i els recents infiltrats al Tribunal Suprem. És una tasca gegantina de desnazificació per Biden, sense judicis a l'estil de Nuremberg.