L'anunciada mort del castellà

Veus irades i rabioses clamen perquè la nova llei orgànica de l'educació (i ja van 7 diferents des de la Transició Democràtica), no inclogui en el text legislatiu que la llengua castellana sigui la vehicular educativa a tot Espanya. Per a les posicions més alarmistes això suposaria la mort anunciada de la llengua de Cervantes a la pròpia pell de brau. És a dir, l'inici d'un procés irreversible cap a la desaparició de l'espanyol i fins i tot de mateix concepte de hispanitat.

El sofisma de l'argumentació és que el català, el basc o el gallec també són llengües espanyoles. No es tractaria doncs d'un escenari de suma zero, en què la pèrdua d'uns equival al guany dels altres. Ben cert és que la Constitució de 1978 estableix al castellà com a llengua espanyola oficial de l'Estat (art. 3.1). No ho és menys que en sis de les comunitats autònomes altres llengües són reconegudes com cooficials. Així ho consensuem com a pilar constitucional de la nostra convivència democràtica d'avui.

Convé recordar que, com bé exposava recentment Francesc Imbernon amb relació a el cas de Catalunya, després de 37 anys d'immersió lingüística, no hi ha ningú al Principat Catalunya que no sàpiga i domini el castellà. Cal recordar que segons diu la pròpia llei (LEC) catalana de 2009: "tots els nens de Catalunya, qualsevol que sigui la seva llengua habitual a l'iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà a al final dels seus estudis bàsics" .

No hi ha cap dubte de la importància que el castellà juga en la identitat nacional de la immensa majoria dels ciutadans. Els 47 milions d'espanyols el tenim com a llengua oficial. Però en la quarta part dels territoris que conformen el país es troben també les llengües espanyoles vernacles locals: Català (Catalunya-Catalunya, València-València, Illes Balears-Illes Balears, Franja de Ponent - Franja de Ponent); Galego (Galiza-Galícia); i Euskera (Euskadi-País Basc, Nafarroa-Navarra).

Més enllà de la seva consideració com a llengües vernacles cooficials ha altres dialectes que mostren la gran diversitat interna a Espanya. A més de la varietat lingüística del romaní parlat pel poble gitano, poden esmentar-se els següents. aragonès, lleonès, bable, andalús, canari, extremeny, murcià i aquells que provenen de l'àrab.

El més cert i més veritable sobre el tema de la llengua és que està -i ho seguirà estan- altament polititzat i seguirà utilitzant-se com a arma llancívola en la pugna electoral per les poltrones. I és que és l'únic marcador cultural divers en sòl ibèric, o fet diferencial com reclamen partits regionalistes i nacionalistes. A diferència d'altres països de composició plural, i segons el teoritzat per Fredrik Barth, els altres marcadors culturals més intractables en el desenvolupament de la relacions de convivència democràtica no són aplicables directament a el cas espanyol (raça o religió, posem per cas, com va il·lustrar dramàticament el cas de l'ex Iugoslàvia). Les aspiracions polítiques de les comunitats autònomes s'articulen fonamentalment al voltant de les interpretacions històriques pròpies, i són potenciades legítimament si existeixen llengües vernacles diferents a el castellà.

Però els espanyols no estan marcats a foc pel seu lloc d'origen o residència. En realitat, qualsevol persona nascuda en qualsevol racó d'Espanya pot assumir la llengua vernacla i identificar-se amb el territori d'adopció malgrat el seu origen familiar o els seus antecedents ancestrals.

Resultarà llavors que el castellà va camí d'una lenta agonia per la seva menor incidència internacional. És així?

Internacionalment el Spanish (com és conegut en la resta del món) és la llengua nativa més parlada a tot el món. Segons dades compilades per a una presentació que vaig realitzar a Lafayette College (Pennsilvània) fa un parell d'anys, eren 406 milions els nadius castellanoparlants, en contrast amb els 335 milions d'angloparlants. Naturalment si es té en compte als que tenen l'English com com a primera o segona llengua d'ús les xifres canviaven substancialment: 1.500 milions (English) per 560 (Spanish). Convé no confondre els anteriors dades amb el nombre dels que utilitzen llengües supraregionals, segons la classificació dels lingüistes (bàsicament dins d'un mateix país). El cas del xinès Mandarí destaca amb un nombre total de 1.345 milions.

Així, doncs, tampoc sembla que castellà pugui entreveure un ocàs ineluctable al món després de l'aprovació de la Lomloe.

Certament tant el castellà com l'anglès són llengües vehiculars universals. Per fortuna són legió els joves que han après l'ús de la llengua de Chaucer, bé sigui per la seva utilitat en l'argot que inunda les comunicacions telemàtiques avui en dia, o com a recurs per a les seves futures expectatives professionals. La meva pròpia educació vehicular de postgrau al Regne Unit (gràcies a una beca del Ministeri d'Educació concedida fa 40 anys) m'ha facilitat des de llavors redactar i publicar un major nombre de textos acadèmics en anglès que en la meva llengua mare.

Mal que els pesi, bé farien els nostres polítics, fins i tot aquells més joves que menyspreen els acords constitucionals de 1978, a reivindicar amb gratitud i orgull la bona salut de les nostres llengües espanyoles. I no només la del nostre enginyós cavaller errant Alonso Quijano.