Molesta la cisa? Prengui's un opiaci

Es compleix ara el centenari del naixement del genial cineasta Luis García Berlanga. En una escena d''El Verdugo', amb guió del magistral Rafael Azcona, el sastre José Luis López Vázquez pregunta si li llença la cisa a Nino Manfredi quan s'emprova una sotana. L'entonació de la demanda perquè faci el gest de la benedicció forma part de l'antologia de cinema contemporani espanyol.

Luis García Berlanga i Michel Piccoli / EP<br>

Segons la RAE hi ha una altra accepció de la paraula que fa referència a deixar una part del tot que espera rebre el titular destinatari d'una prestació. Això és el que experimenten, per exemple, els ciutadans precaris als que no els arriba tot el que el capitalisme neoliberal prometia.S'embranquen, tot seguit, en una espiral per controlar el dolor psicosomàtic que els genera la seva condicions de 'perdedors'. En termes generals, s'ha de considerar la precarietat com l'absència d'oportunitats vitals que impedeixen el desenvolupament integral i participatiu als ciutadans que la pateixen. El cas de la 'epidèmia' dels opiacis als EUA és un cas il·lustratiu dels frustracions que porten a la gent a situacions de dependència insalubres i, eventualment, a la mort.

Fa unes setmanes el propi Departament de Justícia dels Estats Units va demandar a Walmart, el gegant de la distribució minorista, pel seu rol en la crisi dels opiacis. Resulta que la majoria de les seves més de 5.000 botigues disposen gairebé totes de expenedories de farmàcia que han fet els ulls grossos a l'acceptar receptes de fàrmacs 'sospitosos' causant així centenars de milers de morts per addicció i sobredosi. Valgui esmentar el consum del fentanil, un opioide sintètic 50 vegades més potent que l'heroïna. Ja el 2017 a Ohio, on es va comercialitzar, la taxa de morts era de 40 per 100.000 habitants, gairebé tres vegades més gran que la mitjana nacional.

L'economista Alan Krueger va publicar el 2016 dades sorprenents que fa a l'ús d'analgèsics. Segons les seves investigacions, gairebé la meitat dels homes d'entre 25 i 54 anys que no eren actius laboralment prenien medicaments diàriament per alleujar el dolor de la seva passivitat. Dos terços d'ells --al voltant de 2 milions-- ho feien diàriament amb prescripció mèdica.

A l'octubre de l'any passat, Purdue Pharma , la companyia farmacèutica que va desenvolupar el opiaci més consumit, OxyContin, es va declarar culpable de la comercialització i distribució del medicament i va arribar a un acord civil amb el Departament de Justícia per evitar indemnitzacions més oneroses i esquivar amb la fallida responsabilitats legals i econòmiques.

També succeeix que els opiacis no només poden complir la funció de pal·liar el dolor sinó d'afavorir l'escapisme al proveir un estat de satisfacció sensitiva als seus consumidors. Aquests es 'col·loquen' utilitzant-los com un "hobby 'recreatiu i no com un hàbit analgèsic. Ambdues situacions apunten a un tipus de conductes dels que esperaven recursos que van colmar les seves ambicions materials. Ara als EUA són legió els working poor qui, encara amb els seus salaris, no superen els estàndards de la pobresa.

La manca de suports de xarxes socials o llaços familiars forts ha provocat una falta d'ajuda en situacions extremes, com la manca de treball i d'un salari. Tot això ha contribuït a generar situacions que desemboquen en addiccions irreversibles als opiacis per escapar de la realitat. Sense ajuda interna grupal o comunitària, i sense recursos per sortir d'aquesta dependència, el panorama apareix amb tints de tragèdia a escala nacional sense solucions a la vista, donada l'absència d'actuacions efectives per part d'autoritats i poders públics.

Al país nord-americà s'arriba en ocasions a redefinir a la pròpia classe treballadora com a classe mitjana, en un exercici de manipulació ideològica característic de societats d'oportunitats on l'albir per aconseguir l'èxit es mesura en la clau individual del "tant guanyes, tant vals ". Les reivindicacions dels assalariats pobres es veuen més com un destorb per al creixement econòmic que com a necessitats de ciutadans precaris creditors de la solidaritat del conjunt social.

Segons Branko Malinovic, considerant a la classe mitjana com aquella composta per ciutadans amb renda en un interval d'un 25% al voltant de la renda mitjana dels EUA, aquest segment poblacional havia decrescut des d'un terç en 1979 a poc més d'un quart de la població en l'any 2000. la classe mitjana de país nord-americà havia passat de representar el 26% el 1979 al 21% de la renda total. Bona part de la classe social mitjana americana de blancs caucàsics, on s'ha assentat la força electoral del trumpisme, han vist desaparèixer els llocs de treball que proporcionaven les indústries manufactureres i les empreses de serveis locals. Com a conseqüència, les seves expectatives de vida ha caigut, la taxa de mortalitat per consum de tot tipus de drogues i begudes alcohòliques ha augmentat, i el nivell de suïcidis s'ha incrementat significativament.

A Europa, per la seva banda, la gran incògnita a aclarir és si les seves societats han de preservar els seus drets socials i els seus legítims Estats del Benestar o seran sacsejats per les pràctiques globals de l'"espiral a la baixa" (race to the bottom), i la multiplicació de cises als seus drets socials i expectatives existencials. Amb el desenvolupament de l'estat modern, la ciutadania va quedar emparada com a estatus d'igualtat en dignitat, és a dir, mitjançant garanties formals en l'exercici dels drets no només civils i polítics, sinó també socials. Són precisament els recursos socials els que possibiliten en la majoria dels casos i circumstàncies l'exercici efectiu de la participació cívica dels ciutadans.

Si alguna cosa ens està ensenyant la pandèmia del COVID19 és que necessitem enfortir el nostre model social europeu davant dels interessos privats que promocionen la desesperació i el escapisme en altres societats com les anglosaxones. No hi ha mal que per bé no vingui, solia dir-se.