L'alegria del nostre present és l'abandonament de Donald Trump de la presidència nord-americana i del seu tòxic influx global. La seva derrota electoral suposa un gran alleujament per als que abracen la vella idea kantiana que no tot serveix en política amb l'única finalitat de preservar el poder i la influència a l'capdavant de la institucions.
Potser Trump esquivi el merescut impeachment per haver alimentat una insurrecció dels seus fanàtics seguidors al Capitoli de Washington, el mateix dia de la ratificació parlamentària de el triomf de Joe Biden a l'eleccions de el passat 10 de novembre.
Una jornada per la xafogor i escarni de propis i estranys. Una jornada en què, en suma, els EUA han perdut lideratge mundial i credibilitat democràtica.
@EP
Joe Biden va guanyar les eleccions presidencials amb una majoria dels compromissaris elegits pels estats de la unió: 306 enfront dels 232 de Donald Trump. La diferència en el vot popular va ser més reduïda: 81.281.502 milions (51,3%) enfront dels 74.222.593 (46,9%) dels obtinguts pel multimilionari novaiorquès.
Els sectors interessats en què el trumpismo no desaparegui parlen de victòria pírrica de l'candidat demòcrata. És possible que la seva aparent derrota sigui quin cavall de Troia que alliberi de la seva comporta un contraatac electoral victoriós en un futur no molt llunyà (eleccions legislatives en 2024 de mig mandat)? No pocs republicans supremacistes en l'econòmic, polític i social així ho anhelen en el fons. A el vell partit d'Abraham Lincoln ja no se li reconeix la seva inicial empremta aglutinadora ideològica com a moviment emancipador que lluitava per abolir l'esclavitud als estats de la que seria Confederació meridional a la Guerra Civil de Secessió (1861-1865).
Avui, un segle i mig després d'aquell terrible enfrontament, les vides dels negres (afroamericans, si volen fer UDES. Ús d'un llenguatge semànticament 'correcte') segueixen important (Black Lives Matter) perquè segueixen sent vilipendiats per l'odi racista de no pocs sostenidors de Trump i de doctrinaris parafeixistes com el seu conseller àulic, Steve Bannon. I és que per a una substancial part dels partidaris de el multimilionari novaiorquès el que veritablement importa és que els EUA siguin els primers (America first), és a dir, que imposin la seva voluntat en aquells assumptes i llocs que decideixin en el seu interès propi . Per al nou president Joe Biden, l'important és que els Estat Units 'tornen' (America is back) per a ser reconeixibles més enllà de les fake news i les teories conspiratives disseminades pel trumpismo i que han envilit les relacions en el concert internacional de els països.
A la cita reproduïda a l'començament d'aquest article, es fa referència a la paràbola de la novel·la de Proust com a referència de passat reflectit en el present i projectat cap al futur de la política nord-americana. Biden sap bé que ha de reflexionar prudentment i actuar diligentment per corregir els disbarats polítics afavorits pel seu antecessor. Per això compta amb l'actiu d'una dilatada carrera política i, molt especialment, la seva inestimable experiència com a vicepresident en l'administració de Barack Obama (2008-16). I ell sap bé les dificultats per les que va passar el seu antecessor demòcrata a la Casa Blanca i que molt càndidament relata en el seu recentment publicada -i altament recomendable-- autobiografia el propi Barack (Una terra promesa).
Certament la crida a la 'unitat' dels nord-americans respecte als grans temes que impliquen a la convivència social és un desig que Biden haurà de confrontar amb altes dosis de 'positivitat', cosa que el negacionisme polític reaccionari de Trump ha llastrat de manera irremissible en amplis sectors de la 'Amèrica profunda'. Per a aquests, la força en la imposició de les seves idees és l'única cosa que pragmàticament compte. Ser els primers i els guanyadors.
Des del Vell Continent queda per corroborar que els EUA tornin a participar constructivament en els fòrums i convenis internacionals que a tots importen, i que han estat promoguts activament pels països europeus, com fer operatiu l'Acord de París. El canvi climàtic i el fre a l'escalfament global són assumptes que ens donaran el to de l'canvi polític de la nova administració nord-americana. El mateix Obama, en un exercici d'auto commiseració, exposa en la seva autobiografia seva incapacitat per haver estat més efectiu amb el bloqueig dels republicans al Senat en aquest i altres temes.
Amb un nombre de senadors entre demòcrates i republicans a el 50%, però amb el vot de qualitat per desempatar a càrrec de la vicepresidenta Kamala Harris, la nova administració de Biden haurà de donar-se més presses que pauses, si es vol superar el risc d'un altre futur trumpista i veure als EUA de tornada a la 'normalitat', qualsevol sigui l'accepció que li atorgui el lector d'aquestes línies.
Per la seva edat i experiència, el paper de Biden com a cap de l'executiu nord-americà bé podria ser el d'un quarterback ( 'mariscal de camp') veterà com el llegendari T om Brady, recent campió als seus 43 anys amb els Tampa Bay Buccaneers de la Superbowl de futbol americà. A diferència d'el jove i atlètic oponent en la gran final, Patrick Mahomes (25 anys) dels Kansas City Chiefs, l'estratègia de Biden seria la de l'quarterback sneak, és a dir la de l'mariscal de camp esmunyedís que travessa la línia ofensiva per guanyar terreny en l'objectiu final d'anotar per sorpresa. Tot dependrà, en bona mesura, de la seva clarividència i valentia per implementar les reformes malgrat els placatges que, de ben segur, intentaran els reaccionaris trumpistas. 'Go Biden, go ...'
Escriu el teu comentari