Shoah i foibe, resignificar el passat

El nacionalisme ha estat associat amb el pitjor episodi de la història humana, la Shoah o Holocaust. Malgrat la seva reclam o gènesi legitimador, el nacionalisme pot conduir a situacions i resultats altament contradictoris amb els principis i les pràctiques democràtiques. El nacionalisme apel·la a el poder polític i involucra necessàriament mecanismes de diferenciació i d'exclusió. L'exercici de poder en un context nacionalista i el desig de diferenciar-se unes comunitats d'altres sol potenciar tipus diversos de referències o marcadors culturals (ascendència, llengua o religió, posem per cas), els quals propicien --tot i que no necessàriament-- intolerància i / o conflicte.

Avui a Europa algunes forces polítiques segueixen negant l'existència de la Shoah. A Espanya, hereus del falangisme, ibèrica variant del nazisme alemany i feixisme italià, enalteixen l'antisemitisme franquista. És cert que no tots els col·laboradors de l'hidra nazi-feixista a Espanya, ni d'aquells voluntaris de la Divisió Blava que van morir en els camps de batalla de la 'eterna' Rússia, eren falangistes. Els havia antirrepublicans, anticomunistes i, en molta menor mesura, ideologitzats antisemites que identificaven als jueus com a responsables dels mals del món.

Als països europeus els segueix costant assumir les seves responsabilitats respecte a la Shoah. França, per exemple, no va admetre públicament fins a 1995 la seva culpabilitat en la deportació de jueus als camps d'extermini. Holanda, Bèlgica o Ucraïna també han 'escorregut l'embalum' dels seus col·laboracionisme antisemita amb els ocupants alemanys. En el cas d'Itàlia es contraposen i resignifiquen altres terribles esdeveniments.

Tots els anys per aquestes dates (Giorno de l'Ricordo) els telenotícies italians destaquen la rememoració dels successos esdevinguts en les foibe (dolines), esgarrifós episodi que va implicar la mort de milers de persones assassinades per les forces partisanes del General Tito a la fi de la segona Guerra Mundial. Les víctimes van ser empeses vives a la seva mort segura a les esquerdes i precipicis del Carso, ara territori principalment eslovè. Encara avui se segueixen recuperant restes dels morts. El 1947, amb el Tractat de París, Istria, Fiume i Dalmàcia van passar a ser territoris de l'antiga Iugoslàvia. Amb el subsegüent èxode istraiano-dalmato dels italians assentats en aquelles zones es va consumar un cas de 'neteja ètnica', antecedent de les realitzades com a conseqüència de les guerres iugoslaves durant 1991 i 2001.

Les foibe van ser un terrible episodi que encara roman en l'imaginari col·lectiu de molts italians i la resignificació causa no poca neguit popular al país transalpí. Naturalment, és una més entre les atrocitats humanes provocades per les grans guerres de segle XX al Vell Continent. Però no arriba a la magnitud de la Shoah, l'holocaust que va causar la mort de sis milions de jueus. I en aquest infame episodi universal els feixistes italians van tenir una contribució directa i amagar. Forces militars de el feixisme que havien gaudit del suport de la societat italiana (una majoria de dos terços en les eleccions de 1924) van participar activament en les grans batalles de la II Guerra Mundial, inclosa la seva derrota a Stalingrad, decisiva per al cap del nazisme a Europa. La seva participació a la Guerra civil espanyola ha quedat prou documentada.

Com succeeix amb les foibe, a Itàlia també es recorda a les víctimes de la Shoah en el 'Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust'. Encara subsumida d'alguna manera en la repulsa general per l'horror afavorit pels nazis, és just que s'expliqui a les escoles com el feixisme italià va contribuir a la barbàrie antisemítica. Recordin-se les infames lleis racials promulgades per Vittorio Emanuele III el 1938, després de la seva aprovació al Parlament controlat pels feixistes, i en què es discriminava contra les persones de religió jueva. Entre altres provisions s'establia, per exemple, la prohibició d'usar textos escolars en la redacció hagués participat d'alguna manera un jueu.

A la nostra actual món global, el passat més que resignificar-se es reconstrueix amb insolència i manipulació. El cas de QAnon i el trumpismo ha evidenciat les possibilitats d'aprofitar la interpretació dels esdeveniments pretèrits per distorsionar la realitat present i pugnar pel poder i l'hegemonia política futura. Dit palmàriament, el passat no es 're-significa'. Es reconstrueix en la confecció de nous discursos que pretenen aprofitar falsedats històriques per obtenir rèdits polítics. Sempre hem de contextualitzar i tenir en compte la dimensió temporal. I és que ens trobem immersos en un època de sobredimensionament comunicacional. (Gairebé) tot depèn del discurs i aquí és on es produeixen les majors distorsions propagades ad infinitum per l'abast de les xarxes socials.

El significat es fon entre tants comunicats i les gents compren les seves veritats prêt-à-porter. Ni tan sols la 'alta costura' en les formulacions de les narracions causals es prodiga en les comunitats epistemològiques dels savis. Ens hauria d'importar, davant i per sobre d'altres consideracions, començar per la base de l'educació, sense evitar recórrer a la via judicial quan sigui procedent prevenir i condemnar exageracions, fake news, mentides i, en suma, notícies sense suport en l'evidència. Com bé ens ha recordat l'historiador Xosé Manoel Núñez Seixas, recorrem a la instrucció en les nostres escoles i instituts per explicar el que va ser l'Holocaust i el segle XX europeu.

Inventar històries per dotar de sentit a l'existència és una pràctica consubstancial al gènere humà. Com ho és l'existència del mal. No tot està determinat per la circumstància circumdant, ni pels condicionaments en la nostra vida com a éssers socials. El mestre de sociòlegs, Salvador Giner, ja ens recordava en els seus treballs sobre la sociodicea els efectes que la monòtona repetició de la ideologia de l' «mal necessari» s'ha imposat en no pocs moviments polítics. N'hi ha prou al·ludir, a manera de tràgic episodi, com el règim dels Khmer Rouge, encapçalat pel tirà Pol Pot, a Cambodja, va voler corregir els mals que assolaven el país torturant i assassinant d'entre un i tres milions d'éssers humans.

Educació, doncs, per saber més i millor dels contextos desenvolupats en el passat i evitar el mal futur.