Per l'UK el paradís avui en dia és recobrar la seva condició imperial després del cop de porta a Europa, continent i civilització del seu origen civilitzatori. El Brexit s'hauria d'interpretar com el cant de cigne per ocupar el seu paper imperial, com va passar durant el llarg regnat victorià de segle XIX (Britannia rules). Però les coses no li han sortit bé a l'inefable Boris Johnson, després de la pèrdua del trumpisme de la presidència i el control legislatiu als EUA.

Haurà d'esperar, al menys, fins a desembre de 2022 quan se celebrin les mid-term elections i se substanciï la volta republicana de bloqueig al Congrés nord-americà. La seva implícita acceptació de ser el 'gosset falder' en un món anglobalizado WASP s'ha transformat en un forçat realineament geopolític amb l'arribada de Joe Biden a la Casa Blanca: 'Bye, bye American Pie'.

Ara el nacionalisme anglès insisteix en les seves 'aires de grandesa' en solitari. Representat per un conservadorisme irreconeixible, necessita fer creure a una minoria de votants (convertida en carrinclona majoria numèrica amb el majoritari sistema electoral britànic) que els fills d'Albió són 'superiors' als de la resta dels seus germans europeus. Ells estan per a ser dominadors i no dominats per la eurocràcia de Brussel·les. El nou enfocament Tory és, en nom de la brevetat expositiva, presentar el Regne Unit com la contrafigura de la Unió Europea i convertir-lo en la Global Britain que l'extravagant BoJo anunciava que esdevindria quan es consumés el Brexit. Així, tant UK com UE serien contrincants en paritat a la recerca de la influència mundial.

Amb aquesta finalitat, el desplegament de la política de confrontació (confrontational politics) i el autointerés (self-interest), pilars basilars de la cultura política anglesa, s'intensificarà en temps venidors. El cas de l'embolic de la vacunes d'AstraZeneca o del backstop irlandès no són sinó focs d'artifici de la dura baralla comercial per venir. Ja anunciava el clarivident Jacques Delors, quan era president de la Comissió Europea (1985-1995), que el desig de l'UK per integrar a la CEE estava motivat per l'egoisme. "Volem que ens tornin els nostres diners", clamava el 1989 Margaret Thatcher en un desplegament de roí supèrbia cap a una UE que havia ajudat notablement a Regne Unit a confrontar els seus problemes econòmics durant els anys 60, quan els governs britànics anaven a Washington DC a suplicar crèdits a el Fons Monetari Internacional per superar una ominosa recessió.

Ara és una partida nova. 'Segraim' (cblrpaem), per tant, com es diu en rus a l'inici d'una nova partida d'escacs i es repeteix en la molt entretinguda sèrie, Gambito de Dama. L'aïllacionisme per si mateix condueix a poc. Tampoc ho fa la vella idea imperialista del fortress Britain, en la qual la gran illa britànica seria un portaavions a la meitat de l'Atlàntic comandant a discreció seus interessos geoestratègics sense dependre de l'Europa continental o dels 'passerells' (rednecks) nord-americans, com implícitament feia broma en les seves tertúlies intoxicades sir Winston Churchill.

El Regne Unit és una potència nuclear. Aquest és el seu principal argument per dominar i controlar en els temps que corren. Un reclam convincent per la força dels seus arguments.

La notícia ha sobrevolat sigilosament les pàgines mediàtiques i digitals aquests últims dies, però és molt reveladora. El govern de Bojo ha donat un gir de 180º a la seva tradicional política de decennis de no proliferació nuclear. En l'era post Brexit i per mantenir la seva posició de força en les guerres comercials contra els seus exsocis de la UE i, davant la puixança d'altres regionals mundials, cal (de) mostrar el múscul del seu poder militar.

L'Estratègia Integrada de Política Exterior i Defensa publicada fa uns dies incorpora un increment de fins al 40% en el límit de caps nuclears Trident que manté el Regne Unit (de les 180 actuals a 260).

No es creen els 'aficionats' de nostres emblemàtics think-tanks hispans que l'argument no s'emprarà en les diatribes sobre assumpte 'menors' com el de Gibraltar. Cal recordar que, pocs dies després de la comunicació formal del Brexit el 2017, la primera salva d'incontinència oratòria, protagonitzada per Michael Howard, exlíder de el Partit Conservador, va ser que el Regne Unit defensaria la llibertat dels 30.000 'llanitos' (com se'ls coneix col·loquialment als gibraltarenys), fins i tot mitjançant la força militar. Afortunadament, el mateix Fabian Picard, ministre principal de la colònia britànica, va reaccionar a aquestes declaracions reiterant que ningú vol sentir parlar de guerra.

El populisme reaccionari anglo nord-americà dels Trump i Johnson incita el perill per a una nova devastadora guerra mundial. La UE ha de posar-se la 'piles' per protegir el seu Model Social sustentat en la igualtat, fraternitat i llibertat dels seus ciutadans. D'aquí a poques setmanes s'anuncia la celebració d'unes eleccions crucials a Escòcia. Si els nacionalistes secessionistes repeteixen el seu èxit electoral, podria convocar un referèndum de separació com ja va succeir en 2014 (45% a favor i 55% en contra) Cal tenir molt present que en el posterior referèndum del Brexit el 2016 totes les circumscripcions escocesos van votar a favor de romandre a la UE. Si el nacionalisme anglès permet que torni a celebrar-se un altre referèndum d'independència, els 'valents' escocesos tindran una oportunitat històrica per reafirmar la seva voluntat de romandre en una Europa unida. Fa pocs anys es va adoptar Flower of Scotland com a himne oficiós nacional. Però la vella Caledònia romana sempre ha tingut en els temps moderns a Scotland, the Brave com el seu autèntic referent musical històric. És hora de tornar a demostrar la seva valentia enfront de l'agressivitat dels caps nuclears (paradoxalment guardada en els arsenals de les costes escoceses de Faslane). I defugir de covardies.