Superlliga, la fallida de l'èxit

La proposta ha quedat en foc d'encenalls, passats pocs dies des de la seva agitadora proposta inicial i la seva posterior retirada vergonyant. La creació d'una Superlliga de futbol en la qual participarien un grapat de destacats clubs d'Espanya, Anglaterra i Itàlia ha convulsionat alguna cosa més que a la forofería de futbol europeu (i mundial). De moment ha acabat com el 'rosari de l'aurora', amb tots els seus promotors tirant-se enrere i escarnits pels seus propis socis i seguidors. Més enllà de les seves implicacions esportives, la crisi de la Superlliga del futbol ha posat en subhasta no només al futbol com 'religió civil' dels nostres temps, sinó que arriba a qüestionar un valor consubstancial a la nostra civilització cultural de matriu greco-romana, i fins al nostre propi model social europeu. El valor de l'assoliment.

Florentino Pérez @ep

Són moltes les arestes interpretatives sobre l'assumpte de la possible creació de la Superlliga i hi ha opinions per a tots els gustos. En nom de la simplificació argumental, dos ressalten per la seva síntesis explicatives i poden narrar causalment com segueix:

En primer lloc, i per tal d'incrementar la competitivitat de l'excel·lència dels equips en competició (els més benestants econòmicament se sobreentén) es requereix incrementar el volum dels seus ingressos. Ja no n'hi ha prou amb els diners aportats, en bona part dels casos, per les fortunes de xeics o supermilionaris asiàtics que han comprat clubs de llarga trajectòria esportiva. A més dels seus capritxos per ser amos d'equips gloriosos també compta, i no poc, la rendibilització de les seves 'inversions' entenent el futbol no només com a negoci en el Vell Continent, sinó a nivell global. Es necessita més parné per comprar als millors.

Una segona línia de discussió és que el futbol és un esport competitiu que ha de prevaler l'esforç i el talent dels jugadors involucrats. Es comenta al respecte que això podria haver estat així fa uns decennis, però que ara tot ja està superprofessionalitzat, i els resultats són una funció de diners que es pugui destinar a contractar jugadors de la màxima categoria i eficàcia. Si no disposen d'ells els equips estan condemnats a l'ostracisme i són creditors de la frustració per les derrotes contínues. Però això és fals. Recordem l'exemple canònic que 'falsa' tal pressuposició, en la més genuïna línia argumentativa popperiana, com és el cas de 'la Taronja Mecànica' (dècada dels 1970s). L'equip holandès va meravellar a tots els amants del futbol amb el seu 'futbol total', però no oblidem que es va gestar i va compondre amb jugadors barats. Eren extraordinaris jugadors de talent provinents molts d'ells de les modestes pedreres dels seus clubs.

Per elevació discursiva en aquest assumpte podem apuntar fins a la mateixa idea del desenvolupament capitalista a Europa. En un primer model mercantil representat per les puixants economies genovesa, florentina, veneciana o catalanoaragonesa, aquest tipus de (proto) capitalisme va possibilitar a l'edat mitjana l'expansió de les arts i de l'humanisme renaixentista cap a una nova era de la humanitat que ara lluita penosament per perviure. Aquest combat amb el posterior desenvolupament del capitalisme industrial monopolista ha estat incert però apunta a un qüestionament que, s'ho creguin UDES. o no, il·lustra el debat de la Superlliga.

L'enfocament capitalista teoritzat per Schumpeter tendeix a emfatitzar la destrucció compulsiva i creativa en nom de nous negocis. Només està interessat a invertir per generar rendibilitats que torna a invertir-se ad infinitum. Però els seus rendibilitats no ens deixen obres com 'La Gioconda' o el 'Retrat del Pare Innocenci X', posem per exemple. Per tal del creixement sense límits s'empra amb més fruïció el que s'anomena 'tàctica de l'aixafament' (concepte pres per prestat del meu estimat col·lega sociòleg Pau Mari-Klose). És a dir, en aquest cas es tracta de l'acaparament futbolístic de superfigures i de galàctics que fan 'impossible' ser batuts pels seus competidors. Guanyen sense deixar respirar als seus adversaris.

Elevant encara més el to del nostre discurs, el 'conte' de la Superlliga també pot relacionar-se amb el nostre propi model social europeu (MSE), sempre sota setge pels sistemes alternatius de l' 'neoesclavisme' asiàtic (Xina i Índia principalment) i de l' ' individualisme remercantilitzador anglo-nord-americà (USA i UK, com a casos preclars).

Cal recordar que la UE implica una confluència de recursos, representacions socials i accions entre els països del Vell Continent. I que és el resultat, principalment, dels conflictes i difusió d'idees i valors compartits, dels processos d'harmonització estructural econòmica, de la construcció d'un sistema institucional transnacional i d'una comuna preocupació pel social. El Model Social Europeu (MSE), per la seva banda, és un projecte polític articulat axiològicament al voltant dels valors d'equitat social (igualtat), solidaritat col·lectiva (redistribució) i eficiència productiva (assoliment), i és resultant dels processos contemporanis de conflicte i cooperació al Vell Continent.

Molt es parla de dos valors basilars del MSE (igualtat i redistribució). Menys ho fem respecte al valor de l'assoliment Optimitzador (traducció circumstancial del més precís vocable anglès achievement, utilitzat regularment en els mitjans acadèmics). I és que als descendents del pensament abstracte socràtic ens resulta important 'aconseguir coses', sense mirar al sostre del que el destí pugui oferir. Entre els clarobscurs d'aquests enfocaments l'assoliment per trencar la 'lògica de l'aixafament' és consubstancial al codi del nostre ADN social. O potser no? ¿Caminem ja irremissiblement cap al món bàrbar dels nous senyors feudals que 'ordenen i manen' i la canalla obeeix?