El bloqueig de la justícia

La ciutadania observa perplexa les batalles que els partits polítics lliuren en l'àmbit de la justícia. És un capítol nou i el rerefons no és altre que el de l'ànsia de control sobre el tercer poder de l'Estat de Dret mitjançant la colonització del CGPJ, òrgan previst a la Constitució per garantir la independència dels jutges.

És la segona vegada en la història de la nostra democràcia que un partit polític que ha perdut la majoria parlamentària exerceix un dret inexistent a bloquejar la renovació del Consell General perquè, d'aquesta manera, manté fraudulentament la majoria en l'òrgan de govern dels jutges que va aconseguir en un període electoral anterior. El "botí" és doble, d'una banda, poder cobrir al seu arbitri les vacants del Tribunal Suprem i les presidències dels més alts tribunals de l'Estat; d'altra banda, la d'emetre informes a les lleis que elabora el Parlament, freqüentment contràries a la proposta governamental. D'aquesta manera, un CGPJ ja obsolet va ser el principal front d'oposició a la gestió política del president Rodríguez Zapatero a l'inici del seu mandat, i ho torna a ser en aquest moment davant de les polítiques de l'anomenada coalició progressista de el president Sánchez.

El resultat que es produeix és el desprestigi de la Justícia (en majúscules) que no és el CGPJ, sinó que la feina que en condicions lamentables pertany a més de cinc mil jutges que res tenen a veure amb aquestes maniobres polítiques injustes, i que suporten la ira de la ciutadania -el congressista Rufián qualificava la nostra justícia d'"escombraries" - amb una càrrega de treball insostenible per una manca de mitjans vergonyosa, i una fragmentació de la gestió dels jutjats i tribunals basada en la kafquiana divisió de competències entre el ministeri de justícia, les conselleries de justícia de les comunitats autònomes i el CGPJ. Algú concep que una empresa sigui gestionada per tres directius diferents i enfrontats entre si? Algú concep que les persones que tenen la responsabilitat de jutjar no tinguin veu ni capacitat d'incidir en la qual, a nivell de Consell d'Europa, es denomina "management court"?

Façana de l'edifici del Consell General de Poder Judicial - @EP

La responsabilitat del que passa no és únicament del Partit Popular, cal remarcar-ho, perquè aquesta situació ha estat consentida pel Partit Socialista quan ha tingut l'oportunitat de colonitzar el CGPJ o les conselleries de justícia autonòmica amb els seus més fidels adeptes. De fet, ha tingut majories parlamentàries suficients per modificar la llei i ha preferit perpetuar el sistema d'enorgullir Alfonso Guerra quan va proclamar el "Montesquieu ha mort".

No s'ha d'oblidar que la clau que possibilita el sistema de separació de poders en l'Estat de Dret rau en el principi suprem que "el poder ha de controlar al poder". La importància que per al sistema ideat per Montesquieu en "L'Esperit de les lleis" té la independència del poder judicial és, precisament, perquè els jutges són els garants de la llibertat i dels drets fonamentals. Per això ha d'estar separat tant del legislatiu com de l'executiu. Si s'uneix al legislatiu el jutge es confon amb el legislador. Si està al servei del poder executiu, el govern pot oprimir el poble sense que ningú exerceixi el control que les seves accions s'ajusten als mandats de la llei. Al mateix temps, els jutges no gaudeixen d'una independència arbitrària, sinó que han de fonamentar les seves actuacions i les seves decisions en el marc legal establert pel poder legislatiu i són responsables de les seves decisions. En definitiva: el sistema està basat en el principi de la desconfiança recíproca entre els poders, ja que cada un d'ells ha de vigilar que els altres no s'extralimitin en l'esfera de poder que exerceixen.

Per impedir que el partit polític (o la coalició de partits) que ha obtingut una majoria simple al parlament elegeixi les persones que han de garantir a la ciutadania la independència judicial i el respecte als principis constitucionals, el mandat implícit de la carta magna és inequívoc: per als nomenaments de les persones que han d'ocupar els càrrecs en aquestes institucions, de tan enorme importància per al funcionament de l'Estat de Dret, es requereix una majoria reforçada en grau màxim. És a dir: cal que els parlamentaris es posin d'acord. En una expressió que s'ha posat de moda, és el "sí o sí", el que vol dir en les democràcies consolidades que les persones que han d'ocupar aquestes altes magistratures, han de gaudir d'un prestigi humà i professional fora de tot dubte, lliure de tota sospita. Pel que fa al CGPJ el mandat constitucional estableix que una part significativa d'aquestes persones han de representar a la carrera judicial.

Aquest mínim consens sembla que no és possible perquè s'ha instal·lat una peculiar democràcia "a l'espanyola" basada en la constant crispació, en la guerra contra l'adversari polític, transformat en l'enemic a batre per tots els mitjans. Des de fa gairebé tres anys estem patint un nou bloqueig, per segona vegada protagonitzat pel PP, que ha estat replicat per la majoria governamental amb el projecte d'una reforma legal que de cap manera dóna solució al problema.

Malgrat les advertències de la Unió Europea, ens trobem en un carreró sense sortida de què únicament es pot sortir amb un històric pacte per la justícia que no es limiti al repartiment de vocalies al CGPJ i al TS. S'ha tocat fons, ja que el nivell de respecte que hauria de tenir el sistema judicial ha caigut als mínims històrics en uns moments en què es necessita més que mai confiar en els jutges perquè exerceixin el seu paper de garants dels drets fonamentals de la ciutadania i de l'Estat de Dret. No existeixen a Europa uns estàndards mínims en el disseny del CGPJ, en molts països ni tan sols existeix aquest òrgan d'administració dels jutges, sinó que se segueixen altres procediments. En altres països de tradició anglosaxona és una comissió parlamentària la que exerceix aquestes funcions sense que es produeixin els bloquejos polítics que patim a Espanya. Es reclama una nova llei, però serà inútil sense el sentit de la responsabilitat de la classe política per emprendre, d'una vegada per totes, la reforma integral del sistema de justícia que va quedar com la gran assignatura pendent de la transició.