Miguel Rodríguez Mendoza

Davant la meva finestra veig aquest matí a Caracas plujosa i ennuvolada, em recorda a Ginebra. Hi ha una sensació general de malenconia. Sens dubte, aquests temps han estat durs. En el meu cas em augmenta la tristesa que produeix l'entorn difícil i més estar avui davant del teclat per deixar un homenatge amb unes lletres a aquest gran amic a qui avui acomiaden precisament a Ginebra, ciutat de la tolerància i de la diplomàcia que ens va atrapar a la riba de l'estany i els peus dels Alps suïssos.

Hi ha un despreniment en l'ànima quan se'n va un amic estimat. Miguel va ser un dels meus grans companys i no poder personalment acomiadar per tantes raons que ja no controlem em crea un gran abatiment. Se'n va anar un ésser bo, constructor de país, diplomàtic i negociador, gran multilateralista que al llarg dels anys va actuar per als interessos d'Amèrica llatina i Veneçuela com un home amb visió d'estat.

Els reconeixements en aquests dies i els meravellosos escrits que han expressat els seus amics, la gent que ell va formar al llarg dels anys ens resumeixen l'estima per un cavaller que va saber deixar empremta al llarg de la seva vida. Els seus textos, la seva capacitat de negociació i la seva vocació de servei a Veneçuela en els múltiples organismes internacionals on treball són testimonis de la seva disciplina, la seva amabilitat i el seu afany per trobar en la negociació la millor manera d'assolir objectius comuns. Va ser un funcionari reeixit en el SELA, l'OEA, la UCTAD, Nacions Unides com a diplomàtic veneçolà i per honor del seu país va ser director a l'Organització Mundial de Comerç (OMC).

A Miguel el vaig conèixer a Jamaica. En aquell moment era president de l'Institut de Comerç Exterior (ICE) i jo era un funcionari directiu de la nostra Cancelleria. Vam participar conjuntament en una reunió que ell presidia i que es relacionava amb una futura negociació entre Veneçuela i CARICOM. Com en la majoria d'aquestes reunions formals el contacte no pas dels respectius intercanvis respectuosos.

Una setmana després i ja de tornada a les nostres rutines em va convocar a una reunió al seu despatx. Vaig pensar que es tractaria d'un tema formal de treball, però abans que advertís a la cancelleria, em va indicar que era més a títol personal. Durant la trobada va anar directe al gra, em va comentar que li havia agradat les meves intervencions a Kingston i que li agradaria oferir-me a càrrec de director general de negociacions comercials de l'ICE, en l'entès que a més, que era una manera de demostrar-li a la Cancelleria seva interès a mantenir relacions harmonioses amb aquesta institució amb la qual des de feia temps havien malentesos. La meva presència i la d'un altre diplomàtic per a aquell llavors, Felix Arellano, també com a director general era la manera de demostrar-li a l'Canceller seu desig de tancar els temps de desavinences entre les dues institucions. La mà de Laura Rojas qui era la seva segona estava darrere de la componenda. Com recordaria Joan Misle en aquests dies, Miguel, a l'igual que amb molts altres, intervindria per canviar-nos la vida. En el meu cas em suma al tren de la Diplomàcia econòmica i comercial. Treballar amb Miguel a ICE va ser una gran experiència i el més important, va néixer una estreta amistat que va perdurar per més de trenta anys.

Com a home de l'estirp internacional va passar gran part de la seva vida fora de Veneçuela. Es movia com peix a l'aigua dins del multilateralisme. Era apreciat i respectat pel seu do de gent i la seva capacitat negociadora. Tenia una gran facilitat per fer equip i descobrir talents. Malgrat la seva vocació internacional, posseïa una obsessió per la política de Veneçuela i pels interessos en general d'Amèrica Llatina. Suc un paper important en la formulació del programa de Govern del segon mandat de Carlos Andrés Pérez, acabat de publicar al portal Prodavinci una entrevista que li va fer Mirtha Rivero on narra aquesta experiència.

Va ser el primer ministre de comerç de Veneçuela, durant el govern de Ramon J. Velásquez qui ho ratifica i promou. Un dels seus principals reptes va ser el de negociar l'ingrés de Veneçuela al GATT fa més de 30 anys. Vaig escriure un article commemorant aquest esforç i la seva impecable actuació.

Recordo que em dic molt emocionat a més per saber que la nota que havíem publicat en aquest mateix mitjà havia despertat records i reconeixements cap a ell i el seu equip de col·laboradors. Creia que no s'ho mereixia i li deia, "bo tens testimoni de l'estima i respecte que tenen per tu molts del teu antics col·laboradors i amics que reconeixen en tu els teus dots com negociador i constructor de país."

Amb Miguel conversàvem gairebé totes la setmana. La seva angoixa per la crisi veneçolana i el seu desig per estar a Veneçuela eren lloables. No només feia seguiment de la situació de país, sinó que no deixava de plantejar-se alternatives perquè Veneçuela sortís de la crisi. Tot just fa uns mesos li va demanar un Canceller de la regió unes notes amb la seva visió de com oferir una alternativa negociadora viable. Malgrat el seu deteriorat estat de salut, Miguel va escriure unes línies buscant obrir camins.

Encara que nascut a Cumana, Miguel era Trujillano, a més de vella estirp, somiava amb el terrer on es va criar i arreu del planeta on podia parlava d'aquesta terra com el centre de l'univers.

No van ser poques les vegades que compartim activitats relacionades amb el multilateralisme. Com a consultor i sempre ben relacionat estava pendent d'incorporar-nos en activitats, esdeveniments, estudis etc. Per allà, a la fi dels 90 treballem junts per aconseguir la seva candidatura per Amèrica llatina per al càrrec de director a l'OMC. Va ser molt complexa i gens fàcil, fem servir les millors eines de la negociació que les apliquem en diversos fronts fins que ho aconseguim, li encantava explicar les contrarietats i els obstacles d'aquest procés, però que amb precisió els vam superar. Arribarà el moment d'explicar els detalls.

Parlar de Miguel i els vincles afectius i familiars que desenvolupem no dóna per a un article. Però sí hem de recordar-ho i destacar-com un veneçolà de bé, que va deixar empremta bona i que deixa un buit. No són poques les expressions d'afecte i d'amistat per Miguel que hem llegit en aquests dies. Joan Misle, Laura Rojas, Beatrice Rangel, Carlos Alzamora, Miguel Rodríguez, María Alejandra Aristeguieta, Víctor Rodríguez Cedeño, Evelyn Horowitz, William Santana, David Vives, entre altres, han escrits testimonis fantàstics que aprofitant la idea d'Ignasi de Lleó poguessin ser la base per a un llibre que deixi en la memòria de futures generacions la ploma i actuació multilateral de Miguel. Com va expressar Nabor Zambrano: "Miguel Rodríguez va pertànyer a aquesta estirp de diplomàtics d'alt vol, com Pérez Guerrero, Sebastian Alegrett, Calvani, Consalvi, entre d'altres, dedicats al servei i el compliment de tasques per al país".

A la meva dona Maria Eugenia i a la nostra filla Nicole Eugènia, la seva fillola, ens queda la satisfacció d'haver compartit amb ell al gener de l'any 2020 al poblet dels seus somnis, com ho era Lucca a Itàlia. La nostra última conversa va ser just dies abans de la seva mort, tenia entusiasme, em va comentar que el seu fill Miguel Ignacio li va oferir portar-lo de nou a Veneçuela. No va tornar a veure al seu país després de molts anys, però esperem que aquí descansi.

Miguel i la seva amistat ens faran falta, per sort el seu fill Miguel Ignacio, els seus bons amics Oscar Fornoza i Cristina, Jorge Castro i Alice i la seva companya de vida Josefina Said van estar acompanyant-fins a l'últim moment. Va morir a Ginebra, a l'igual que un altre il·lustre compatriota, Jose Antonio Ramos Sucre. A Miguel va ser una benedicció trobar-lo en el camí de la vida. A Gabriela i Miguel Ignacio nostre afecte, el recorregut continua, però arrossegarem el pes de l'absència. Va ser un home honest, bon pare, millor amic i gran veneçolà. Que el cel et rebin com et mereixes.