De la justícia a la carta a la república cantonal

La normativa que el govern de la nació ha promulgat per a la regulació de les conseqüències derivades de l'aixecament de l ' "estat d'alarma" evoca el passatge evangèlic del rentat de mans de Ponç Pilat. Dit d'una altra manera, es deixa l'adopció de les mesures a criteri dels respectius governs de les comunitats autònomes que, tot i això, hauran de ser de l'agrado de les sales de contenciós-administratiu dels Tribunals Superiors de Justícia.

Les primeres normatives autonòmiques dictades a la carta, segons el que en cada territori han considerat oportú els responsables polítics de torn han estat ja tan diverses com era d'esperar: el tancament perimetral del País Basc ha estat tombat pels jutges, mentre que les seves comunitats veïnes de Cantàbria, Astúries i Castella i Lleó no han adoptat cap mesura restrictiva alguna; Andalusia diu que imposarà el tancament quan es disparin els contagis per sobre dels 1.000 casos per 100.000 habitants; a Múrcia el mateix però amb 250 casos; a Aragó es limita el dret de reunió; a Balears s'exigiran analítiques detecció de la presència de virus; a Madrid el toc de queda serà a les 02.00 de la matinada mentre que a Catalunya serà a les 24.00; a Canàries, a més de l'anterior, s'establirà el toc de queda a la mateixa hora.

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya @ep

La supervisió de la correcció de les mesures atorgada als TSJ comença a ser tan variada com l'ancestral sistema de la moneda a l'aire: el de les Balears ha beneït el que ha dit el govern autonòmic, el de País Basc ha rebutjat el que han promulgat seus governants i el de Canàries ha anul·lat les mesures relatives al toc de queda. El lehendakari ha tirat la tovallola i ha decidit no anar a Tribunal Suprem, mentre que el de Canàries ja ha anunciat el seu recurs davant el més alt tribunal de la nació. Estem a l'expectativa del que faran els altres.

Molts ciutadans, perplexos, es pregunten si aquestes mesures obeeixen a criteris científic-sanitaris, o si les dicta el conseller de turisme de cada comunitat. Altres persones normals es pregunten si els magistrats autonòmics als quals els ha estat traslladat el "marró" utilitzaran criteris tècnic-legals o si faran una interpretació del que consideren el "superior bé comú a protegir" segons el seu lleial saber i entendre. Per la seva banda, els juristes es pregunten si realment la solució al greu risc que es produeixi una nova onada de la pandèmia, encara més mortífera que les anteriors, la donarà el Tribunal Suprem de la nació, convertit en "escullera de totes les Espanyes ", o si en defensa de les competències exclusives que ostenta cada comunitat autònoma s'haurà de demanar aquesta solució del Tribunal Constitucional.

Ometo tota referència a altres instàncies supranacionals, com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea o el Tribunal Europeu de Drets Humans, perquè no vull donar pistes als nostres pròcers, que tenen l'encàrrec de vetllar per la nostra salut i acabaran fent el ridícul, un vegada més, traslladant als togats europeus les penes internes d'aquest espai de convivència que es diu Espanya.

La raó que els politòlegs expliquen radica que aquesta situació obeeix a la falta de suport parlamentari de govern per establir unes mesures homogènies raonables, com han fet altres països del nostre entorn. Tant els partits conservadors, com la majoria dels que van donar el seu suport a la investidura de president Sánchez li demanaven -diuen- que prorrogués l'estat d'alarma per a, en seu parlamentària tornar a donar-li una rebolcada negant la seva convalidació, per forçar-lo a dimitir.

Certament travessem una situació preocupant, no només per la qüestió sanitària i pels mals auguris de l'evolució de l'economia, amb l'horitzó d'arribar a una xifra d'aturats de cinc milions de persones, sinó també pels riscos que no s'aprofiti de manera adequada l'oportunitat que es presenta amb les ajudes europees que esperem com a taula de salvació. La crispació i la lluita caïnita que s'ha lliurat a les comunitats de Múrcia i Castella-Lleó amb les mocions de censura, i la rebolcada del PSOE a Madrid, més la inestabilitat política a Catalunya per la tenalla del "Procés", que es cronifica , s'agreuja mentre a Andalusia se li obre un nou front al govern per la batalla de les primàries. Tot això conforma un escenari propici per a una lluita sense quarter per al repartiment de la imprescindible injecció econòmica que la Unió Europea ha aprovat. Cada comunitat autònoma està exigint que li transfereixin la part que els correspon de la pell del lleó perquè siguin els seus polítics els que administrin les seves prioritats, mentre el poder fàctic de "la banca" ja ha mostrat la seva gana insaciable i aviat ha oblidat la càrrega del rescat que pesa sobre les futures generacions d'espanyols. No es queden enrere les grans constructores que pretenen absorbir la major part dels fons europeus per a obres megalòmanes.

En definitiva, s'ha oblidat el que representa el projecte europeu, com a via de superació dels greus problemes que s'han instal·lat a Espanya. Ni el govern de l'estat ni els de les Comunitats Autònomes han prestat atenció a la celebració del dia d'Europa que, per celebrar-se el diumenge següent a les eleccions a Madrid, ha passat gairebé desapercebut a casa nostra.

Dóna la impressió que, amb l'exaltació de la Llibertat que s'ha proclamat des de la Porta de Sol, han quedat a l'ombra els ideals de "igualtat" i "fraternitat" de la revolució francesa. El valor de la solidaritat entre les persones i els pobles no s'ensenya a les escoles. Espanya s'assembla cada vegada més a aquella organització medieval dels Regnes de Taifes, al país destrossat per les guerres carlines. Dóna la impressió que tornem a enyorar les lluites entre els gloriosos "cantons" de la I República que no només van propiciar el retorn d'una monarquia pseudo-parlamentària, assentada en el caciquisme, sinó que va impedir la consolidació dels ideals de la Il·lustració en el nostre país i va propiciar la sagnant descolonització dels territoris d'ultramar, les aventures militars africanistes i les dues dictadures que el poble espanyol va haver de suportar al segle XX. A tot això, no se'ls ocorre altra solució que siguin els jutges els que governin.