Ha arribat la fi dels diners en efectiu?

Euros @ep

No són pocs els profetes que vaticinen la propera arribada d'una economia sense diners en efectiu. El principal argument que defensa la fi dels bitllets i les monedes és que la tecnologia digital fa més ràpids, més segurs i més controlables els pagaments i les transaccions. Dins d'Europa, el paradigma és Suècia, el país que més ràpid avança cap a la digitalització completa de les relacions econòmiques. Gairebé tots els suecs utilitzen una app de telèfon mòbil anomenada Swish amb la que efectuen els abonaments, i s'estima que el comerç minorista podria deixar d'acceptar completament efectiu en 2023. Una enquesta del Riksbank, el banc central de Suècia, llança les xifres de que, mentre que el 2010 el 39% dels ciutadans afirmava haver pagat la seva compra més recent en efectiu, en 2018 el percentatge ja era tan sols del 13%. D'altra banda, el 40% reconeixia no haver fet servir diners físic en l'últim mes. Xina és un altre dels països en avantguarda en aquest camp, ja que compta amb més de 1 000 milions d'usuaris fent ús dels sistemes de pagaments com WeChat Pay i de Alipay de Alibaba.

No obstant això, els diners digital també comporta els seus perills i incerteses. D'una banda, en algunes societats pot convertir la bretxa digital en una bretxa socioeconòmica. En la mesura que hi hagi col·lectius que hagin quedat enrere en la disposició o l'accés a la tecnologia, no podran adoptar amb naturalitat l'ús de mitjans de pagament electrònics, fet que suposa un element de discriminació.

Paradoxalment, en determinats països emergents la digitalització financera es converteix en un factor d'inclusió social. D'acord amb les dades del Fons Monetari Internacional, hi ha al món més de 1 700 milions de persones que no tenen accés a serveis bancaris, però la penetració de subscriptors als serveis de telefonia mòbil suposa gairebé la meitat de la població de l'Àfrica Subsahariana , el 64% als països de Magrib i Orient Mitjà, el 68% en el cas de Llatinoamèrica, i el 60% a la regió d'Àsia i el Pacífic sense comptar la Xina. D'aquesta manera, la creixent disposició de telèfons mòbils entre els ciutadans de països en vies de desenvolupament pot suposar una via d'inclusió financera.

Tot i que les grans entitats financeres aposten fermament per la renovació via tecnològica -Santander i BBVA són al grup capdavanter en transformació digital al món- la innovació planteja certes alarmes en el sector que és important no perdre de vista.

Atès que la tecnologia dirigeix cap a un sector financer més interconnectat i interdependent, pot arribar a afavorir la propagació de les pertorbacions dels mercats i fa més rellevants les ciberamenaces, per la major probabilitat de contagi. A més, en relació amb les noves empreses fintech, la prestació de serveis financers o tecnològics a empreses i famílies no sempre compten amb unes estructures de governança i control, com les que regeixen per als agents tradicionals del sector, i pot derivar en costos de reputació en temes relacionats amb la privacitat i l'accés a les dades individuals, i fins i tot comportar el finançament d'activitats il·lícites.

Un altre factor a tenir en compte és que l'increment de la competència, la major rapidesa en les transaccions i l'ús d'algoritmes comuns podria augmentar la volatilitat el sistema financer, inclosos els dipòsits dels bancs. Finalment, hi ha el perill que les entitats financeres acabin tenint un elevat grau de dependència d'un reduït nombre de proveïdors de serveis tecnològics i d'un reduït nombre de proveïdors d'informació.