La fi del diàleg, una altra vegada

La poca disposició a negociar del govern nacional ha quedat en evidència, una altra vegada. Primer va ser el 2019 quan es va absentar de la taula de negociació mediada per Noruega, a Barbados, havent desfermat prèviament una ferotge persecució contra els líders de la llavors Assemblea Nacional, dominada per l'oposició.

En termes de la teoria de la negociació, en l'àmbit de la construcció de la pau, es va fer un pas enrere, ja que el govern va passar de la Fase 2 on les parts es reconeixen i reconeixen les seves diferències, però accepten coexistir, a la Fase 1, on priva l'antagonisme total, sense reconeixement de "l'altre" i on l'expectativa de govern és l'aniquilació o la rendició de l ' "enemic".

És a dir, la GUERRA.

@EP

No se li va donar espai a la trobada, a la identificació d'interessos, ni a la voluntat de diàleg. En síntesi, no hi va haver reconeixement de l'altre, ni generació de confiança, ni flexibilitat i molta menys tolerància per part de govern. Tots els processos transformatius de mediació i trobada van ser cancel·lats.

De seguida es va tornar a la lògica de guerra amb rumb de col·lisió que ha caracteritzat el règim, agreujada a més per un desplegament militar sense precedents a la frontera amb Colòmbia, un discurs guerrerista i una actitud altament agressiva contra tota dissidència.

Una de les seves primeres accions de provocació oficial, després de la fi del diàleg, va ser l'amenaça d'un "Cens de Població i Habitatge", que estaria a càrrec de la "Milícia Bolivariana", de les Comunes, dels Consells Comunals i de voluntaris d'un moviment polític creat pel president per a la seva campanya electoral. El seu propòsit era identificar els habitatges desocupats (la majoria propietat dels que van emigrar) i fer un registre minuciós de les persones que habiten les que estan ocupades. Pur i simple control de la població al millor estil cubà.

Ara, juliol de 2021, es repeteix la història i el diàleg-negociació va arribar a la seva fi, però per la via d'un agreujament de la voluntat autoritària del govern amb l'amenaça de romandre en el poder "a com doni lloc".

La recent persecució, detenció i desaparició d'importants líders opositors, d'ONG i de periodistes, justificades per haver informat sobre els enfrontaments amb la guerrilla colombiana a la frontera sud-oest; o per uns suposats nous intents de magnicidi, que anaven a executar-se el 5 de juliol passat (dia de la nostra Independència) o per l'acusació que alguns d'ells van ser promotors de la rebel·lió de les megabandes de delinqüents que va terroritzar durant diversos dies a la població d'importants barriades de Caracas, però que originalment el govern va donar suport amb armes i bagatges, així com amb amplis poders en les anomenades "Zones de Pau" que va crear; conformar l'ambient de tensió social que avui vivim i que ningú desitja.

Per descomptat, no és coincidència que aquestes escomeses oficials contra els opositors i dissidents, i la reafirmació d'aferrar "amb ungles i dents" al poder, tinguin a veure amb els recents actes de rebel·lió del poble cubà, l'aprofundiment de la crisi social i econòmica de país, l'amenaça que significa per al règim les pròximes decisions sobre les acusacions de crims de lesa humanitat que pesen sobre ell i la recrudescència de les sancions per part dels Estats Units d'Amèrica del Nord i de la Unió Europea.

Es tracta d'una mena de "posar les seves barbes en remull".

Així doncs, amb l'exacerbació del component militar-guerrerista, el futur immediat de la pau s'ha enfosquit, per dir el menys. Només ens queda preparar per a una guerra total, ja que el govern ha demostrat fins a la sacietat, que no és capaç de donar solució als problemes que ha creat com a conseqüència de: la destrucció deliberada i sistemàtica de les bases econòmiques de la nació, la corrupció obscena, l'esquerda de l'estructura social, la dissolució de la superestructura política i cultural, la guerra psicològica que va conduir a l'aparició de la "síndrome del cremat" (burnout), en amplis sectors de la població, tot agreujat amb el discurs guerrerista i l'empremta militar en la presa de decisions.

Però no tot està perdut. El terrible impacte de la crisi econòmica que afecta més del 80% de la població està tenint conseqüències que el govern no calcula adequadament. A això s'han d'afegir els efectes de la pressió política internacional, dels abusos de poder, de la corrupció, de la paràlisi de l'administració pública, de la repressió desmesurada, de la mossa que fa la guerra política interna entre faccions i els xocs d'interessos dels grups econòmics en el si del propi govern, i per descomptat, pels efectes del desastrós maneig de la pandèmia de Covid-19.

Per descomptat, estaríem en millors condicions per afrontar i superar aquesta mega crisi, si el lideratge de l'oposició política no estigués en estat de desmantellament i si el poble opositor no hagués patit la fragmentació que impedeix els acords i la coordinació d'accions en el seu si.

Però, tot i així, és clar que: treball i lluita, estudi i lluita, solidaritat i lluita, esperança i lluita, optimisme i lluita, viure lluitant en un desafiament quotidià ... és el camí que ens queda.