Veneçuela: Una transició complexa

Com ja ha estat diagnosticat fins a la sacietat, Veneçuela és avui un Estat (govern i societat) fràgil, amb una institucionalitat tota fracturada <però especialment la militar, per la seva importància>; la dinàmica social i vida quotidiana estan marcades per la influència d'organitzacions criminals, els abusos de poder i l'actitud repressiva dels organismes de seguretat i ordre públic; corcada per la mentalitat de la corrupció i els negociats fàcils; tenyida per les accions dels paramilitars, les FARC, l'ELN colombians a les seves fronteres i del narcotràfic en general, i tot això enmig de la diàspora, l'emergència humanitària i la crisi econòmica més gran de la seva història.

Per superar aquest estat de coses i aclarir el camí cap a una "transició democràtica", el lideratge opositor va definir un Full de Ruta amb tres punts: Cessament de la usurpació, Govern de transició i Eleccions lliures. Al llarg d'aquests anys des de la seva presentació, la proposta ha patit canvis en l'ordre dels factors i avui es troben invertits.

Pixabay

No obstant això, en essència segueix sent vàlida en tant que, qualsevol que sigui l'ordre dels factors, ella representa l'anhel de la majoria del poble veneçolà: l'oportunitat de construir un estat de benestar individual i col·lectiu, en un entorn de llibertat i justícia social, que posi fi a la barbàrie instal·lada.

No obstant això, en el camí no han faltat els obstacles i dificultats, més enllà de les que naturalment s'esperarien del propi govern ja que la seva cap està en joc. Em refereixo a les fractures que han sorgit en el propi si de la dirigencia opositora.

Una fracció minoritària segueix amb un discurs segons el qual, el poble no és capaç d'enderrocar al govern i es requereix una intervenció externa per aconseguir-ho, és doncs un discurs negatiu (sembrador de desesperança: jo no puc) i simplista (doncs se sap que no hi ha qui vulgui intervenir).

Una altra fracció, potser la més important o al menys la de major impacte, va optar per la política de: si no pots vèncer al teu enemic, uneixte a ell.

Després hi ha els líders mediàtics i els opinadors, vinguts a menys, que critiquen tot i a tots, excepte als que pensen com ells i comparteixen els seus interessos personals.

Finalment, hi ha els fidels al Full de Ruta, que han fet l'impossible per mantenir-la vigent.

El resultat és una dirigencia opositora dividida, afeblida, sense discurs que atregui, excepte per alimentar l'esperança, però amb pocs resultats visibles, tret que li carreguem al seu favor el fet d'haver aconseguit torçar el braç al govern i obligar-lo a seure a negociar.

Davant d'aquest panorama, què podem esperar del que ha de venir?

No ho sabem, ja que la incertesa és part del procés, però mentrestant diverses personalitats, intel·lectuals i analistes seriosos, s'han pronunciat sobre el tema i llançat algunes llums que poden ajudar-nos a comprendre la complexitat (Moriniana) en la qual estem immersos.

Una primera aportació és la identificació de problemes rellevants, que tenen a veure amb les possibilitats d'aturar l'autoritarisme i avançar cap a la democràcia, qualsevol que sigui la forma en què es concebi:

Desconfiança generalitzada en els polítics i en la capacitat de representació dels partits;

Augment de la polarització i l'aparició de postures hipercrítiques en el si dels sectors prodemocràtics;

La preponderància dels discursos de ruptura i exclusió;

El domini de l'autoritarisme militarista;

El creixent desprestigi dels moviments populars i de les esquerres; i ...

L'absència de sectors prodemocràtics en el si del govern i les Forces Armades.

Un bon exemple on aquests problemes conflueixen, és el procés electoral que s'acosta. En contra de l'opinió de la gent recollida en les enquestes, i que apunten a una intenció de participació entre el 60 i el 80%, el lideratge opositor encara discuteix si participa o no, o ho farà tardanament, oblidant un principi d'or segons el qual, "els espais polítics es perden o es guanyen lluitant, però no es cedeixen".

En altres aportacions es proposen alguns temes sobre l'acompliment opositor, en els quals sembla urgent fer revisions i canvis:

La necessitat de construir una nova narrativa, que comuniqui efectiva i assertivament, i atregui, juntament amb l'enfortiment d'un aparell de comunicació que permeti desmantellar el discurs oficial i anticipar les seves respostes;

Desenvolupar mecanismes de cooperació sincerament incloents que creuen incentius per a la participació, tant de la vila opositor com del 'chavisme' dissident o desencantat, que permetin enfrontar junts i donar solucions reals a les calamitats que vivim tots, així com definir una proposta de justícia transicional;

Donar suport a totes les iniciatives que condueixin a la participació en el procés electoral que s'acosta; i finalment, moderar el paper que la comunitat internacional jugarà a la transició complexa que ens espera, especialment ara que sabem que ningú està disposat a assumir una intervenció militar o institucional al nostre país.

En particular, pel que fa a la narrativa de la dirigencia opositora, aquesta no pot seguir sent un historial de greuges o un assenyalament recurrent de les males accions del govern, doncs això tots, opositors i chavistes, ho sabem, vivim i patim. D'altra banda, si aconseguim crear acostaments i vies de comunicació incloents, podem avançar en la recerca de solucions als problemes reals de la gent i en la identificació d'interessos compartits.

El camí no serà fàcil i la transició serà un procés complex i inèdit, per al qual encara sembla que no estem ben preparats. Però encara tinc la convicció que és possible si aconseguim que despertin les reserves morals del nostre poble tot i apel·lem a elles per enfortir-nos i avançar fins a la victòria, amb esperança.