Èxit paralímpic espanyol a Tòquio

@EP

S'han clausurat els setzens jocs paralímpics a la capital nipona. Els resultats obtinguts pels esportistes espanyols són destacables i han constituït un èxit en comparació amb els rendiments d'altres països. En total han estat 36 medalles les aconseguides per la delegació espanyola que l'han situat en el lloc 15 del medaller. És una millora numèrica en comparació amb les 31 medalles obtingudes en els Jocs Paralímpics de 2016, si bé hi ha hagut un lleu retrocés respecte a la seva posició respecte al rànquing de Rio de Janeiro (11).

De cap manera es podrà parlar de fracàs paralímpic com alguns gasetillers crítics s'han afanyat a assenyalar respecte als precedents Jocs de la XXXII Olimpíada de Tòquio, on el nombre de medalles aconseguides (17) ha estat igual al dels Jocs de Rio (sense 'avanç' però tampoc sense 'retrocés'), situant-se en el lloc 22 del rànquing de medalles. S'argumenta sobre una visió de el nacionalisme esportiu que només reflecteix els rendiments dels esportistes d'elit, recolzats econòmicament per ajudes selectives en detriment generalment de l'esport de base.

Al límit del raonament quantitativista es pot observar que en el cas de les Olimpíades d'Estiu la posició d'Espanya en el medaller està a to amb la seva pròpia pertinença com a membre del G-20 (Grup dels 20 ). És aquest el fòrum internacional de governants i presidents de bancs centrals discuteix sobre polítiques relacionades amb la promoció de l'estabilitat financera internacional, sent el principal espai de deliberació política i econòmica del món. Encaixa aquí la presència d'un país d'influència, d'aspiracions i potencialitats de tipus mitjà-alt, com és el cas d'Espanya, acostat inexorablement al conjunt dels països de la UE.

En realitat les societats capitalistes basades en la filosofia dels 'guanyadors i perdedors' no fan sinó estimular una percepció popular d'èxit o fracàs amb el simple renom de la quantitat de medalles olímpiques, com és el cas que ens ocupa. Acceptant aquest criteri de mesura, és motiu d'alegria que ara els nostres paralímpics mostrin que a Espanya sí ens preocupem per aquest grup de ciutadans precaris.

Recordem que la condició de precarietat és l'absència d'oportunitats vitals --siguin transitòries o permanents-- que impedeixen el desenvolupament integral i participatiu als ciutadans que la pateixen. Altres termes d'ús comú pels treballadors socials qualifiquen diverses situacions de necessitat, dependència, discapacitat, exclusió, fragilitat, pobresa o vulnerabilitat. Un dels eixos crucials en el continu exclusió-inserció afecta les situacions, per exemple, dels discapacitats físics i psíquics, o dels neurodiversos i altres joves amb necessitats d'educació especial. Tots ells són ciutadans precaris creditors d'una solidaritat articulada a través de la família, de la societat civil i de l'esfera pública. En aquest últim cas destaquen les xarxes de suport institucional públic i l'existència de rendes de cobertura de mínims i facilitadores de la inserció.

El meu admirat col·lega Demetrio Casado, impulsor de l'estudi de les polítiques socials a Espanya i de la institucionalització en l'atenció als discapacitats i persones amb minusvalideses, havent estat secretari executiu de Reial Patronat sobre Discapacitat, asseverava que: "... les mateixes persones amb discapacitat i els que assumim la seva causa no hem de comprometre'ns a construir una imatge social positiva d'elles, sinó en alliberar-les dels estigmes socials".

Ajuda l''èxit' dels nostres paralímpics a Tòquio a una major interiorització popular del nostre model social europeu (MES), el qual convé recordar que és un projecte polític articulat al voltant dels valors d'equitat social (igualtat), solidaritat col·lectiva (redistribució ) i eficiència productiva (optimització).

EL MES impulsa la ciutadania social entesa com a aspiració a una vida digna i al benestar social dels individus, mitjançant l'accés a la feina remunerada i a la protecció en situacions de risc, especialment per a aquells amb discapacitats físiques o psíquiques. I és que el MSE afavoreix el creixement econòmic sostingut i sostenible basat en una promoció de la igualtat social i econòmica, una protecció dels més vulnerables i un partenariat social actiu. L'alternativa populista de Trump-Johnson ja és ben coneguda: tant guanyes, tant vals. Si no guanyes res, millor et mors.

Com apuntàvem en un anterior article , seria desitjable la candidatura i eventual organització de les Olimpíades d'Hivern de 2030 a Espanya. Els subsegüents XV Jocs Paralímpics d'Hivern pirinencs, podrien ajudar-nos a encaixar políticament la vitalitat de les nostres 'nacions internes' i comunitats autònomes constituents i institucionalitzar, en suma, el pacte quotidià, lliure i natural entre els seus ciutadans, gents i pobles.

Només caldria una condició indispensable per a l'acord generalitzat que ara sembla improbable. Que les neus facilitessin el normal desenvolupament de les competicions i que el rampant escalfament global no ho impedís. Veure-ho per creure-ho, diran alguns ...