Què hi ha darrere de la renovació del CGPJ?

Cap Estat de Dret pot permetre prescindir d'un poder judicial independent i eficaç com a màxima garantia de la democràcia. El que està passant a Espanya és conseqüència de la greu irresponsabilitat d'una classe política que la ciutadania no es mereix després d'una llarga dictadura en la qual la justícia va estar relegada a una direcció general del ministre de torn. En la transició es va intentar construir un sistema homologable, el de les democràcies occidentals en què és essencial que els tres poders de l'Estat funcionin adequadament.

@EP

El que ha tornat de nou a ser actualitat amb motiu de l'obertura de l'any nou judicial ja ha deixat seqüeles irreparables. Moltes persones recelen de la justícia quan més es necessita la seva intervenció eficaç enfront de l'assot de la corrupció política, de la crisi de l'estructuració territorial de l'Estat o dels abusos de les grans empreses de l'energia o de la gran banca.

Ja fa un any que des d'aquesta mateixa columna alertàvem contra les conseqüències de segrest de el poder judicial amb un bloqueig que s'ha convertit en una malaltia crònica. Hem presenciat una escalada de la politització dels alts tribunals al descarregar en ells la lluita dels dirigents polítics per la gestió pandèmia de la COVID-19, o per les mesures per fer front a la crisi econòmica i a l'endèmica saturació dels jutjats. Ha estat impossible el pacte per una política d'Estat consensuada i necessària per a la convivència social.

De qui és la culpa? En la teoria general dels conflictes s'assenyala que, excepte en casos extraordinaris, la responsabilitat mai és d'una sola de les parts. En aquest cas l'arrel del bloqueig està en el fet que les dues grans forces polítiques que han governat des de la transició no han assumit que, per sobre dels interessos partidistes, s'ha de reforçar la independència d'un poder cridat a ser l'àrbitre inapel·lable dels conflictes que no poguessin ser resolts per la via de consens.

En els primers anys de la transició es va compartir el respecte a l'exigència que el CGPJ estigués integrat per professionals de gran prestigi que no fossin servils gregaris dels dirigents polítics de torn. Depenia d'això que la composició dels alts tribunals fossin imparcials i independents.

Però aviat aquesta convicció es va devaluar massa en l'època que llavors es va denominar del "desencant". No només el PP i el PSOE, sinó també els partits nacionalistes PNB i Convergència-Unió, i fins i tot Esquerra Unida, es van sentir còmodes repartint-se els càrrecs entre persones pròximes. El CGPJ va esdevenir una comissió parlamentària amb els seus corresponents caps de fila que imposaven la línia d'actuació de la política judicial. Amb honroses excepcions, tot jutge que aspirés a ser vocal del CGPJ, el primer que havia de fer era buscar el suport d'un dels partits que tenien opcions de participar en el repartiment de les quotes. D'aquesta manera es va generar un consell enfrontat per blocs irreconciliables i va desaparèixer el que hauria d'haver estat un veritable òrgan constitucional que treballés de comú acord i en harmonia com a garantia d'una justícia independent, imparcial i eficaç.

Com era d'esperar, també va sorgir en l'àmbit de les comunitats autònomes l'aspiració a fragmentar la justícia per crear òrgans territorials similars en els quals poder col·locar els representants dels seus partits. Precisament aquesta és una de les claus per entendre la sentència de l'Estatut de Catalunya en aquesta matèria, així com l'aberració, propiciada pel Tribunal Constitucional, de l'invent de "l'administració de justícia", amb la qual els poders executius de cada autonomia pugnen amb el ministeri de justícia per gestionar el pressupost dels mitjans materials i personals que condicionen l'activitat judicial.

És cert que aquest "status quo", còmode per als partits, va ser trencat pel PP amb el primer bloqueig de la renovació del CGPJ quan Rodríguez Zapatero va obtenir la seva majoria absoluta. Precisament va ser Enrique López, l'actual responsable de la política de justícia del PP, el cap de files de la majoria conservadora d'aquell consell, mentre que Carlos Lesmes, l'actual president del CGPJ ostentava un alt càrrec en el ministeri. De aquesta forma es va convertir aquest òrgan en l'ariet més eficaç contra les polítiques de la majoria parlamentària d'aquell govern socialista. Curiosament, davant la coalició de l'actual govern s'ha tornat a repetir la mateixa estratègia, i amb els mateixos actors.

@EP

Però la majoria parlamentària socialista va tenir en l'època de Zapatero l'oportunitat de canviar el sistema, i no ho va fer. Quan es va aconseguir el desbloqueig després de dos anys, amb la fórmula Dívar, es va cometre la irresponsabilitat de no emprendre una reforma que ja llavors resultava absolutament necessària.

No obstant això, no es tracta en aquest moment de jutjar qui ha tingut la major responsabilitat en la situació actual, sinó de procurar buscar alternatives perquè aquesta peça de tanta importància de la bastida constitucional que ha fallat pugui recompondre per al futur, amb garanties que perdurarà i que tornarà als ciutadans la necessària confiança en la justícia.

Per aconseguir aquest objectiu no hi ha una altra fórmula que la d'un pacte per la justícia a què amb responsabilitat històrica i altura de mires, participi el major nombre de forces parlamentàries. Cal modificar la Llei Orgànica del Poder Judicial amb una majoria qualificada. Tenim a les nostres universitats grans i prestigiats especialistes en aquesta matèria, coneixedors del dret comparat, que poden elaborar en un temps rècord una proposta que ens permeti sortir de l'atzucac.

L'opció per la qual siguin els jutges els que triïn a la majoria del CGPJ de la qual han fet bandera el PP i Ciutadans pot ser un camí, però sempre que es tingui en compte que les associacions judicials han conviscut còmodament amb aquest repartiment de càrrecs entre els partits afins. Això ha provocat que hi hagi una majoria de jutges no associats. Prendre com a bandera que la solució està en que siguin els jutges els que triïn als jutges és demagògica i no se sosté després d'un breu anàlisi. Per descomptat, els jutges han de ser la majoria, i s'han de garantir els interessos sindicals del col·lectiu judicial, de gairebé sis mil professionals, però també s'han de respectar totes les sensibilitats ideològiques i les diferents jurisdiccions i territoris.

Però, sobretot, tant les propostes que sorgeixin de la carrera judicial, com les dels juristes que la Constitució preveu que formin part del CGPJ no judicials, han de passar l'escrutini de la sobirania popular, és a dir, s'ha d'assegurar juntament amb el mèrit i la capacitat, la qualitat humana, professional, i el reconeixement del seu prestigi mitjançant un procés transparent en el qual qualsevol ciutadà pugui saber qui són i tingui l'oportunitat de presentar les al·legacions, tatxes i opinions que consideri oportunes. Cal fer les coses bé. Portem tres anys de bloqueig i no es pot tornar al mateix sistema. S'ha de arbitrar una solució urgent, des liego, però que al mateix temps sigui duradora.