La renovació viciada dels òrgans constitucionals

En els últims mesos s'ha parlat molt de la crisi i el desprestigi dels alts òrgans del nostre estat de dret. El irresponsable bloqueig de consens parlamentari per a la renovació del Tribunal Constitucional, del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal de Comptes és més greu per a la democràcia espanyola que altres esdeveniments que l'han sacsejat recentment, com el desafiament independentista de govern català o els ocults negocis del rei emèrit.

La solidesa i el prestigi davant els ciutadans de la Justícia és la garantia bàsica amb la qual la ciutadania compte per sentir-se protegida per les institucions de l'Estat. Si s'ensorra aquesta confiança es deteriora el sistema polític i s'esvaeix la seguretat jurídica. Sense l'exigència del respecte a la llei, igual per a tothom, sense favoritismes i sense interferències dels agents polítics, no és possible veure amb optimisme el futur d'Espanya.

Tribunal Constitucional @ep

Tinc la percepció que molts conciutadans que al seu dia vivim amb esperança la transició des de la dictadura, estem perplexos pel que ens està passant. No donem crèdit a què s'ensorri el que s'ha construït amb tant esforç com a conseqüència d'unes larvades guerres fratricides subjacents en el comportament de la classe política del nostre país.

Som capaços de suportar amb estoïcisme els desastres de la naturalesa, com l'assot de la pandèmia i fins i tot l'erupció del volcà de l'illa del Palmell. Estem convençuts que sortirem d'aquests desastres. No obstant això, ens deixa sense son la deriva a la qual ens condueix la ineptitud, la falta de sentit d'Estat i la mediocritat d'una bona part dels nostres representants a les institucions polítiques que soscaven sense pudor les bases de la democràcia. Quina imatge s'està oferint a les futures generacions?

L'última ocurrència que ha tingut el cap de l'oposició és la de reptar el president de govern perquè, immediatament, es reparteixin entre ells, amigablement, alguns dels càrrecs de TC i del Tribunal de Comptes entre ells. Així, mentre es prenen un cafè en un reservat de la cantina de parlament. Els dos mà a mà.

Si alguna cosa bona ha tingut aquesta perllongada crisi constitucional -que ho dubtosos, és que ha posat en relleu que els nomenaments per a tan altes magistratures de l'Estat no poden ser objecte de mercadeig ni s'han de repartir els càrrecs entre els gregaris de més confiança de cada un dels líders o de les cúpules dels dos partits majoritaris. La constitució assenyala, i ha de ser un requisit indefugible, que aquests càrrecs recaiguin en persones que reuneixin les condicions essencials d'igualtat, mèrit i capacitat, per a ocupar tan importants responsabilitats amb absoluta independència, i sense interferències polítiques. Això és el que ha dit el Consell d'Europa, la Comissió de Venècia, i la Unió Europea.

Però no calia que se'ns recordés des de l'àmbit internacional. El que diu l'ordenament jurídic espanyol és suficient: les persones que siguin designades per ocupar els places de TC han de ser elegides pel congrés, quatre, pel senat, quatre, totes elles per majoria de tres cinquens, més dos pel govern i dues pel CGPJ. Les places del Tribunal de comptes es trien també per les dues cambres, sis per cadascuna d'elles, i també per majoria qualificada. Això vol dir que els candidats s'han de sotmetre a l'escrutini de tots els parlamentaris. No que "els repartim vostè i jo" en un quart d'hora, en una taula llitera.

Tots els parlamentaris tenen dret a proposar els seus candidats i la ciutadania té dret a conèixer a qui proposa cada partit, per què se li designa, quina trajectòria professional té, quines capacitats i mèrits ha acumulat per exercir aquests càrrecs i, essencialment, quines garanties té que ho exercirà amb responsabilitat i independència. Únicament així es prestigiaran les altes magistratures de l'Estat.

Lamentablement ens hem habituat al repartiment per quotes dels partits amb la finalitat de col·locar en aquests llocs a persones que moltes vegades, excepte molt comptades excepcions, han estat fidels escuders. Candidats amb el mandat de treballar per a qui els ha designat. No ens escandalitzem per aquest modus operandi. S'han arribat a cobrir places per familiars, coreligionaris, o amics als que se li devien favors. És a dir, hem tornat a una Espanya del caciquisme i del nepotisme que crèiem superada.

Amb aquest panorama no entenc que alguns d'aquests polítics s'estranyin que hi hagi algú que es vulgui baixar d'aquest tren. Però aquesta és una altra història.

El urgent ara no és només que es renovin tots els òrgans constitucionals, inclòs el CGPJ, sinó que ens expliquin amb absoluta transparència a qui proposen, per què i quines garanties tindrem els ciutadans que vostès, senyors líders dels partits que ens representen, no van a interferir en la seva independència. Si així ho fan, començarem a recobrar una confiança que en aquests moments han aconseguit trencar.