La salut mental i la pandèmia

El Covid-19 va arribar i ens va canviar la vida a tothom. Vam haver d'acomiadar la realitat que coneixíem, passar duels per la mort de familiars i amics, adaptar els nostres vincles socials i enfrontar-nos a la crisi econòmica i a la inestabilitat que va portar la pandèmia.

El punt que vull destacar és que tot això té un fort impacte en la salut mental de la població, entenent la salut mental com el benestar psicològic, emocional i social de les persones.

Més enllà dels aspectes biomèdics coneguts, l'ansietat, la depressió, la por, l'aïllament, els trastorns del son o l'estrès posttraumàtic, són alguns dels altres símptomes d'aquesta pandèmia.

@EP

Hem hagut de confinar-nos als nostres domicilis, canviar tant la nostra forma de treball com la de relacionar-nos, i per desgràcia, molts hem perdut alguns éssers estimats. Una situació inesperada que va aguditzar el problema de salut mental ja de per si mal atès als nostres països.

Un element important de l'assumpte és que la pandèmia va afectar particularment la joventut, que va veure els centres educatius tancats en un moment de desenvolupament personal clau i la seva vida quotidiana fortament pertorbada.

En aquest sentit, els estudis han mostrat que l'aïllament pot generar efectes negatius en els joves, perquè estar en contacte amb els pares és fonamental per al desenvolupament d'una identitat i per al desenvolupament emocional. Així, la Unicef, en un estudi recent, ha assenyalat que prop del 15% dels joves entre 10 i 19 anys, està vivint amb una malaltia mental diagnosticada, una xifra alarmant a què s'afegeix la dels 46.000 joves en aquest rang d'edat que se suïciden anualment.

La pèrdua voluntària de la vida està entre les cinc primeres causes de mortalitat en els joves de tot el món, mentre que a Europa ja és la segona causa de mort.

Un altre dels aspectes sensiblement dramàtics al voltant de la salut mental és el de l'accés a una bona atenció o tractament, ja que segons sabem, només la meitat dels països a tot el món tenen plans nacionals per abordar aquesta temàtica, mentre que només un quart, han integrat la salut mental als seus sistemes d'atenció primària.

Això significa que accedir a una atenció adequada en l'àmbit privat sol ser costós, agreujant les desigualtats en salut que ja existeixen i empitjorant la salut mental de les persones sense recursos.

La pandèmia ens ha fet veure que les desigualtats són presents i es manifesten molt en l'àmbit de la salut mental. Així, a la majoria dels països amb baixos ingressos, entre el 75 i el 85 porcent de les malalties mentals no reben cap tipus de tractament, encara que durant el primer any de la pandèmia, un 6,4% de la població va acudir a un professional de la salut mental per algun tipus de símptoma, principalment per crisis d'ansietat (45%) i depressió (37%).

Pel que fa als joves, els estudis realitzats amb els pares que han viscut el confinament juntament amb els seus fills menors, assenyalen que han percebut canvis en la seva manera de ser. La majoria assegura que han mostrat canvis d'humor i canvis en el son, però també irritabilitat, canvis en el pes, crisi d'ansietat, pèrdua del sentit de vida, nerviosisme, estrès i fins i tot tendències suïcides.

@EP

Per això resulta clau, ara i en el futur immediat, l'ús d'eines que ajudin a combatre les seqüeles psicològiques de la pandèmia, especialment els grups de població més vulnerables, com els adolescents, amb menys experiència i eines per enfrontar-se a una situació perllongada, tan traumàtica i inesperada.

Per la seva banda, en els adults, el quadre descrit s'expressa també, però molt clarament en l'anomenat “Síndrome de desgast professional o burnout”, que consisteix en un estat d'esgotament mental, emocional i físic que es presenta com a resultat d'exigències angoixants, estrès crònic o insatisfacció acumulada.

Tot i que aquesta no és una malaltia en si mateixa, es reconeix com el detonant d'altres problemes de salut física i mental més greus. Quan una persona presenta la síndrome, es pot sentir esgotada cada dia, tenir una actitud cínica, sentir-se desmotivat i insatisfet a la feina i a la llar, cosa que dificulta notablement la convivència; però a més pot estar acompanyat per símptomes físics com mals de cap, nàusees i dificultats per dormir.

En la majoria dels casos, la síndrome de desgast professional està relacionada amb les noves condicions del treball a distància i amb confinament; tanmateix, com hem vist, la pandèmia ha contribuït amb la situació, obligant-nos a realitzar tasques i activitats extralaborals exigents, i canviar el nostre estil de vida per un estressant, especialment a casa, amb els fills enclaustrats i amb pocs espais per a la sana recreació.

Atès que la síndrome de desgast professional es desenvolupa en un període llarg de temps, després de vint mesos amb aquesta crisi, és important estar atent als signes reveladors d'un estrès cada vegada més gran i reaccionar-hi el més aviat possible.

Les persones afectades han de considerar que establir límits clars a la feina, adoptar hàbits saludables com: canvis de dieta, horaris regulars de menjars i d'exercici o activitats recreatives amb la família, a més d'aplicar estratègies per contrarestar l'estrès, poden ajudar a prevenir episodis futurs, encara que de vegades cal prendre mesures més dràstiques com canviar de feina o renunciar a certs objectius.

La veritat és que, encara que les xifres de contagi continuen disminuint a molts països, la pandèmia de la Covid-19, amb les seqüeles, encara està lluny d'acabar. Quan aconseguim vèncer el virus, haurem de combatre les seves conseqüències, i en especial, els problemes de salut mental que ens està deixant.

En fi, atendre els efectes psicoemocionals de la pandèmia i prevenir la síndrome del desgast professional ha de ser, ara i en el proper futur, una activitat contínua i prioritària.