Assoliment personal i benestar social

@EP

Certs valors anglo-nord-americans acreixen el seu proselitisme entre els cobejosos. El seu èxit és imparable. Estesa està la idea que 'tant ganes, tant vals', i que el que aconsegueixis a la teva vida serà degut només al teu esforç individual. Si no tens un cotxe SUV i disposes d'un habitatge endeutat de --almenys-- mig milió d'euros ets un desgraciat; un fracassat a la societat dels dos terços de 'guanyadors' i del terç de 'perdedors'.

Amb el ressorgiment del populisme demagògic de Donald Trump i Boris Johnson assistim a una reanimació de l'individualisme possessiu les tesis de la qual ja apuntava lúcidament CB Macpherson. Segons el científic social canadenc, per a l'individualista possessiu la finalitat última de la societat és mantenir l'ordre en les relacions d'intercanvi entre les persones com a propietaris. La societat queda reduïda a la societat de mercat, on la independència personal preval sobre qualsevol altra consideració.

En comptes d'una militància d'hostilitat cap al col·lectiu social, s'advoca per una posició d'autosuficiència en clau personal amb una evitació d'obligacions socials, les quals sí que predominen --per paradoxal que pot semblar-- en societats individualistes, com les escandinaves, però amb una alta interiorització personal dels deures de ciutadania social.

Bé podria ser que els postulats neoliberals apuntin a una victòria imparable a la batalla de les idees, i aquí és on se la juga el nostre Model Social Europeu. El MSE està sota creixent setge dels seus competidors mundials, com són els representats pels remercantilitzadors de l'angloesfera global o els neoesclavistes emergents surasiàtics. A la vida de la gent tot això es tradueix en una major disparitat de rendes, un repartiment desigual de les càrregues fiscals i en un poder imparable del capitalisme de vigilància (surveillance capitalism), afavorit pels Nous Senyors Feudals Tecnològics (Google, Apple, Facebook, Amazon, per exemple) que ens volen com a nous serfs de la gleva. A més del massiu sistema de control mitjançant circuits tancats de televisió ( CC TV ) a ciutats com Londres.

Emperò, la ideologia de l'èxit no és tret exclusiu del “somni americà” en la pugna individual per la riquesa i la llibertat d'elecció. Un discurs tal està també en el codi de conducta dels excolonitzadors europeus dels Estats Units, Austràlia o Sud-àfrica, posem per cas. En realitat, el Model Social Europeu continua caracteritzant-se per ser un projecte polític articulat al voltant dels valors d'equitat social (igualtat), solidaritat col·lectiva (redistribució) i eficiència productiva (èxit optimitzador). És el precipitat històric dels processos contemporanis de conflicte i cooperació al Vell Continent.

L'MSE impulsa la ciutadania social entesa com a aspiració a una vida digna i al benestar social dels individus, mitjançant l'accés al treball remunerat i a la protecció en situacions de risc, tot d'acord amb uns estàndards vitals legitimats axiològicament pel conjunt social. Com a objectiu estratègic general, l'MSE afavoreix el creixement econòmic sostingut i sostenible basat en una promoció de la igualtat social i econòmica, una empara dels més vulnerables i un partenariat social actiu. Competitivitat econòmica i cohesió social són components inseparables de legitimitat del MSE.

Els europeus volem mantenir els nostres sistemes d'educació, sanitat i pensions públics i el respecte verd per la nostra estimada Gaia. Es tracta del benestar social, al capdavall.

Es parla molt dels valors del MSE sobre la igualtat i la redistribució. Menys ho fem respecte al valor de l'assoliment (traducció circumstancial del més precís vocable anglès achievement, utilitzat regularment en els mitjans acadèmics). I és que als descendents del pensament abstracte socràtic ens resulta important “aconseguir coses”, sense mirar el sostre de què el destí pugui oferir. Els europeus anhelen tenir una feina remunerada i, els més afortunats, fins i tot de desenvolupar vocacionalment una carrera professional de motivació personal. Els subordinats, pobres o vulnerables no poden.

Sens dubte, la progressiva digitalització implicarà la desaparició de vells llocs de treball inútils i que són perjudicials per preservar el benestar i el bé comú del conjunt de les nostres societats. Els ingressos mínims de ciutadania han de proveir de recursos per possibilitar la integració dels ciutadans precaris i el seu sentit de pertinença i s'han de sustentar en la reciprocitat de la contribució de les persones al benestar del conjunt social. El requisit essencial per a la seva percepció dinerària ha de ser la "justificació" de tots els ciutadans de ple dret de complir les seves obligacions fiscals mitjançant la presentació cabal, per exemple, de les seves declaracions anuals de la renda.

La dreta ultramuntana pugna com a gat panxa amunt perquè es deslegitimi la implantació de programes com l'ingrés mínim vital ciutadà de recent implementació a Espanya. Què li restaria per fer a la nova “classe inútil” argumenten? Els crítics asseveren que és el resultat d'una solidaritat tramposa que només afavoreix haragans que volen viure la sopa bova i a costa dels altres. No obstant això, ningú no els pot negar la seva condició de ciutadans de ple dret. Aquells que donen suport a les dictadures dels súbdits, i a les que ara es rebategen eufemísticament com a democràcies i liberals, així com els talibans del neoliberalisme depredador, combaten el propi concepte de ciutadania. Per a aquells d'orientació més fonamentalista, els nous “inútils” fins i tot neguen la màxima bíblica que “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” (Gènesi 3:19).

Però no hi ha disjuntiva per superar “velles normalitats” de llocs de treballs innecessaris i disfuncionals en una administració pública, per exemple, encara altament napoleònica i inútil. Encara en sectors tan “humanitzats” com el de les cures personals i la lluita contra la vulnerabilitat, cal digitalitzar i robotitzar tot el que es pugui.

L'Europa del benestar social ha cedit el pas a l'Europa de l'èxit personal?; es desvinculen els europeus del benestar dels seus conciutadans?; hi ha un canvi civilitzatori cap a noves formes d'individualisme possessiu?; és prescindible l'Estat del Benestar en una economia mundialitzada?; serà aquesta Edat de Bronze del welfare (2008--) preludi d'una volta a la prehistòria de la caritat i la beneficència?

Preguntes a la recerca de respostes.