Fernando Gerbasi

Unes línies per recordar un bon diplomàtic, amic i millor home de família. Fernando va ser un veneçolà, encara que fill d'un emigrant italià, el reconegut poeta Vicente Gerbasi, era d'una veneçolanitat extraordinària, que no només la va pregonar, la va practicar al llarg dels seus caminis pel món treballant per Veneçuela. Els qui vam tenir l'honor de dedicar la nostra carrera professional al servei diplomàtic veneçolà vam ser testimonis de la gran vocació d'aquest home pel país. Des de molt jove va assumir el repte de fer una carrera diplomàtica en la qual va ser reeixit, (ONU, Colòmbia, Itàlia, Brasil, República democràtica d'Alemanya), escriptor, professor universitari. Li van tocar no pocs desafiaments, va servir com a ambaixador a diversos països, es va formar en la diplomàcia econòmica/comercial i va arribar a ser Vicecanceller de la república. Fernando no necessitava ni padrins, ni el carnet d'un partit polític, ell només s'havia guanyat la reputació d'un bon servidor públic, d'un diplomàtic preparat i especialment honest. Va tenir l'honestedat de renunciar a Itàlia com a Ambaixador davant del que considero al seu moment que el govern que representava violava els drets humans. Encaixava perfectament en aquesta dicotomia entre el càrrec que llueix el funcionari i el funcionari que llueix el càrrec. Gerbasi lluïa els càrrecs que ostentava. Vaig treballar amb ell quan va ser per segona vegada ambaixador a Colòmbia. Coneixia Colòmbia i els colombians ho apreciaven, va fer una excel·lent tasca i per mi va ser un honor haver estat el seu subaltern. Previ, vaig estar amb Sebastià i Abdó Vivas Terán. Quan em van traslladar de Bogotà a Ginebra, Fernando no estava gaire complagut que me n'anés, com a economista i donava molta importància a l'oficina econòmica i comercial de l'ambaixada que jo dirigia, però sí que recordo que em va dir no es podia oposar doncs sens dubte Ginebra seria per a mi una gran experiència professional. Sobretot anar a l'OMC i viure en un país tan especial com és Suïssa.

L'inici de la seva carrera també va ser a Ginebra. En dies passats escrivia Juan Misle, a qui vaig substituir a mitjans dels noranta i qui venia de realitzar un excel·lent treball a la naixent Organització Mundial del Comerç, la següent anècdota: “Un cop l'Ambaixador Gerbasi va estar de visita a la Missió Permanent de Ginebra i va passar per la meva oficina per saludar, em va dir que l'escriptori des d'on jo despatxava va ser el seu per uns quants anys. Els confesso que em vaig sentir molt orgullós de saber això. Em va semblar més gran que mai aquell moble. Tenia pedigrí. Després ho va heretar el meu estimat amic Oscar Hernández. Cert, els mobles d'abans eren eterns. Caldrà Gerbasi”. Tal com ho descriu Joan, deixa un buit, caldrà Ferran com a referència, com a professional de les relacions internacionals. Personalment, lamento no haver-ho vist els últims anys i que s'hagi anat estant a l'exili. Coneixent la seva nissaga, sens dubte va ser un gran càstig desprendre's del seu país. Sense causa objectiva, ni judici, va deixar aquestes terres que va servir tan bé i que el temps i futures generacions li haurà de reconèixer la seva contribució com a home de la diplomàcia d'estat veneçolana. A Irene la seva dona, Beatrice la nostra col·lega, fills i altres familiars, el nostre condol i afecte.