Mirall de la riquesa, llibertat i pobresa

“Hi ha més quantitat de fe […] en la creença que existeix aquest lloc [la cimera de la riquesa] que en la creença de la resurrecció de la carn del cristianisme” (Manuel Vilas, Los besos, 2021)

Podem ser tots rics..? Es respondrà que il·lusions i ganes no en falten. I que potser la riquesa immaterial no és privativa d'uns quants. Però és un axioma incontestable que la material és inaccessible per a qualsevol fill de veïna. Això no impedeix temptar la deessa Fortuna jugant a la Borsa o enginyant-se la pilotada d'un negoci rendible i fàcil a curt termini.

Diners @Pixabay

I aquest és el glamur de la llibertat per aconseguir-ho. La línia d'argumentació es podria formular amb la falsa dicotomia 'Llibertat o pobresa', com si aquestes opcions fossin comparables i elegibles.

L'economia real o economia productiva implica la producció, la distribució i el consum de béns físics i serveis i els factors que els pertoquen. La industrialització i la feina assalariada són pilars del seu desenvolupament per proveir recursos a productors i consumidors. Es contraposa a l'economia financera, la qual incumbeix a l'intercanvi de diferents béns de capital i està subjecta a pujades i baixades als mercats borsaris imprevistes i a crisis cícliques demolidores.

Al capdavall, i com cabalment ha assenyalat el meu col·lega i amic, John Holloway, el capital 'necessita' de les crisis per reafirmar la seva autoritat i el seu poder de comandament. Il·lustració d'això va ser la liquació financera causant de la Gran Recessió mundial que es va iniciar el 2007 per l'enfonsament de les dues grans entitats hipotecàries nord-americanes (Fannie Mae i Freddie Mac ), i la devastadora caiguda de la borsa de Nova York el 2008.

El crac havia estat conseqüència d'una desregulació de les operacions financeres als EUA que va induir no només pràctiques abusives dels operadors, sinó actuacions palmàriament criminals de directius financers i la profusió de productes derivats sense ancoratge plausible en l'economia productiva real.

Recordeu que, en proporció al PIB, el valor de les transaccions financeres el 1990 equivalia aproximadament a 15 vegades el PIB mundial. Un cop desencadenada la crisi econòmica, després del crac de 2007-2008, aquesta proporció s'elevava a 70 vegades el PIB de tot el món. Si es considera que les transaccions al comptat representaven el 2010 pràcticament el mateix percentatge del PIB global que el 1990, l'increment de les transaccions financeres en un període de només 20 anys havia assolit més del 450%, cosa que corresponia a la seva pràctica totalitat a productes derivats i altres instruments de nou encuny. Aquest volum financer sobrepassava amb escreix la tímida capacitat dels Estats per aplicar polítiques econòmiques efectives. La majoria es van deixar portar pels postulats neoliberals en la creença que així podrien beneficiar-se individualment en un context de mundialització. Cras error.

Des de llavors, la prevalença de l'economia financera sobre la productiva és aclaparadora. Considereu que, a finals de 2013, el patrimoni sota gestió dels fons d'inversió i dels fons de pensions equivalia a tres quartes part de tot el PIB mundial. N'hi ha prou amb una altra dada reveladora: la capitalització borsària dels Nous Senyors Feudals Tecnològics (Google, Amazon, Facebook-Meta i Apple) superaven al juny de 2020 els US$200 bilions. Ja llavors la capitalització del quartet igualava al PIB del Japó, tercera economia mundial. Tingueu comptes i compareu-los amb el muntant del PIB anual espanyol (US$1,3 bilions).

A nivell individual, la financiarització (financialization) generalitzada als EUA des dels anys vuitanta va ser determinant en l'eclosió de l'enginyeria financera global posterior. Ja el 1986, les polítiques de Thatcher havien impulsat els mercats de valors i van fer de la City londinenca el Xangri-La de la desregulació amb l'eclosió de productes financers opacs, després adoptada amb més afany, si és possible, per Wall Street durant el llarg període d'Alan Greenspan al capdavant de la Reserva Federal nord-americana (1987-2006).

L'aspiració a una societat de propietaris i “l'espejisme de la riquesa” van inflar la bombolla immobiliària. En els anys següents, els consumidors als EUA van intensificar l'ús especulatiu dels diners de les pensions, o de les cases, així com d'altres mecanismes d'inversió i endeutament. La conversió dels ciutadans en inversors ha estat un dels processos més paradoxals --i no prou analitzats-- en l'eclosió de productes financers als mercats borsaris (derivats i titulacions).

En el context de l'hemisferi occidental hi ha hagut una divergència significativa a les dues ribes de l'Atlàntic. Així, un 70% de les famílies nord-americanes han preferit invertir els estalvis a través de les borses de valors mitjançant grans fons d'inversió. Les mateixes empreses nord-americanes solen finançar-se majoritàriament a través dels mercats de valors, al contrari que les europees, que ho fan a través dels bancs. A Espanya, per exemple, només el 20% de les famílies tenen valors borsaris. Això explica que la relació entre economia financera i economia real sigui molt més intensa als EUA que a Europa. Cosa que ha canviat en els darrers temps si ens atenim a una aspiració dels espanyolets a ser rics a l'estil nord-americà. Es pensa en allò que podem perdre amb aquest canvi de rumb axiològic? Sacrificarem els nostres Estats del Benestar en nom del consumisme conspicu i l'individualisme possessiu?

El discurs polític es concentra a les institucions per canviar el món i tornar a la societat del treball assalariat. Poc es fixa que no cal prendre més poder per mantenir i fins i tot augmentar els nostres nivells de ciutadania social. Al capdavall, la pobresa no és alternativa a la llibertat.