Carta als meus emigrants

L'insomni em tomba del llit. No és un dia qualsevol el que comença d'aquí una estona. Els ocells encara no es manifesten i l'Àvila encara és a les fosques, amb prou feines la llum dels guardaboscos i d'algun caminant atrevit es deixa confondre entre les estrelles que il·luminen aquesta nostra ciutat. Ja sé que malgrat l'estela de l'arbre de Nadal i els adorns que ens recorden que estem davant la nostra festivitat cristiana i que encara emanen les olors d'aquestes meravelloses troballes preparades com un ritual de família encapçalada per la meva mare de 88 anys i qui sens dubte igual que les milers de mares veneçolanes fa les millors troballes del món, la taula que preparem per a aquesta nit de gran sopar serà un punt de retrobament però també d'absències i tristeses, no només pels que se'ns han anat per no tornar, sinó per l'enyorança d'aquests fills, nebots, germans, cosins, els fills dels nostres amics que van emigrar i que fins a l'últim moment ens donen aquesta esperança que potser tornin, que per aquest Nadal ens donaran el millor dels regals.

Veneçuela @unsplash

Somiar no costa res. La realitat sempre simposa. Milers de milers de veneçolans estarem absents els uns dels altres. Els que ens quedem recordarem la presència del passat i els que se'n van anar pensaran a l'infinit per què no van poder ser presents. Però aquesta és la vida, res no és al seu lloc just, tot és circumstancial, res no està signat sobre pedra. Avui 25 és el dia de la ressaca al cos ia l'esperit. No hi haurà cap regal que ompli l'absència dels fills allunyats. Se'n van anar, en general per raons objectives, buscant allò que aquí no els vam poder donar o potser per l'ímpetu d'estar més enllà dels límits que ens vam imposar. Tot és vàlid, ningú els culpa, són les seves vides, així com vam fer les nostres, però el desgust sempre hi serà, l'angoixa per l'absència no s'escapa. Sempre serà trist un Nadal sense els fills, els nostres i dels altres. Un cop ho vaig escriure com una lletania. Aquí ho recordo.

Els nois que la nació va veure néixer posen rumb buscant noves destinacions, deixen el seu bosc i furguen per un nou refugi. Una frustració per als que van apostar pel seu futur és constatar que el que vam fer bé com a pares, no ho vam aconseguir com a ciutadans. No els hem donat el país noble i estable que es mereixen. Quan arriba el moment de la partida ens embarga una gran tristesa. Es produeix un dolor que s'allotja al pit. És com un papagai que se'ns desprèn en ple vol. Quan un fill se'n va et queda la sensació d'una tasca que va faltar per complir, que alguna cosa vas poder donar. Penses en el temps transcorregut, en el recorregut, penses en la rutina que van compartir i els dies que van passar sota el mateix sostre moltes vegades sense ser-hi presents.

T'increpes, quantes vegades vam sortir a caminar i vam poder escoltar-lo per compartir els seus somnis. Quantes vegades ho vas acompanyar al metge. Quantes hores passem junts però absents. Quan un fill se'n va es produeix un gran buit, queda el turment que el temps ja no es torna, el que vas fer bé i el que no ja el passat el va esborrar. Quan un fill se'n va, la vellesa s'accelera, la tristesa t'embarga.

Quan un fill se'n va et queda el dubte del retrobament. Et preguntes quants cops els tornaràs a veure. Quant de temps més passarem junts. Quan un fill se'n va és com el vent que s'enduu una fulla. Sempre et queda el dubte de com serà el futur. Allí et recrimines sobre si ho vas fer bé. Si el teu verb els va ajudar i els va orientar a temps. Si el poc o molt que els vas donar de res va servir. Et queda la incertesa si serà que recorden més el que els vas donar que el que vas deixar de donar. Serà que l'abraçada i el petó de nit van pesar menys que la renyada fugaç? Quan un fill se'n va el silenci puja de volum, la tristesa t'embarga i el temps t'increpa.

Ens queda desitjar als fills de Veneçuela, no importa on siguin, un Bon Nadal i un pròsper 2022.