Massatges mediàtics

“All media work us over completely (Tots els mitjans de comunicació ens conformen completament) (Marshall McLuhan, The medium is the message , 1964)

La cita que es reprodueix sobre aquestes línies va animar el redactor d'aquestes línies a preparar una tesina a la vella Escola de Periodisme de l'Església (Institut Social Lleó XIII), ara fa 50 anys. Vaig entendre llavors que l'innovador 'descobriment' del filòsof de la comunicació canadenca va ser interpretar que la interacció entre emissor i receptor de notícies i opinions estava (pre) determinada per la naturalesa i les característiques del mitjà de comunicació emprat. El continent informatiu conformava els continguts emesos.

En un dels seus visionaris requeriments conceptuals, el pensador canadenc convertia els media com a insuperables massatgistes de creences i expectatives ciutadanes. Amb un suggeridor joc semiòtic de paraules, McLuhan feia confluir idees com Message (missatge), Mess Age (època confusa), Massage (massatge) i Mass Age (temps de masses). Tots aquests vocables concernien a les transformacions socials propiciades pels canvis mediàtics en què, cap als anys 60 del segle passat, s'entreveia com a llogaret global, i les seves conseqüències per a la vida política postindustrial.

Posteriorment, a The Medium is the Massage , elaborat juntament amb Quentin Fiore (1967), es recollia una anticipadora observació sobre els mitjans i el govern de la 'cosa pública': “Una nova forma de política emergeix. Les sales de casa nostra ja han esdevingut col·legis electorals. La configuració dels media ho canvia tot”. Segons McLuhan, la percepció de la vida política quedava conformada mediàticament de manera irreversible. Anys més tard, la telemàtica i la reconfiguració virtual de l'espai comunicacional no ha fet sinó accelerar el procés de transformació dels usos polítics i els seus recursos massatgistes. Aquells partits i formacions que s'han adaptat mediàticament als nous escenaris de la lluita política han vist recompensats els seus esforços electoralment.

Als Estats Units, la campanya de Barack Obama per a la seva nominació com a candidat presidencial pel Partit Demòcrata va visibilitzar les potencialitats de les tecnologies de comunicació interpersonal. La seva feina per les xarxes de voluntaris electorals va ser altament efectiva. Els responsables de la campanya d'Obama van posar en marxa una tècnica tècnica d'optimització propagandística amb la implicació telemàtica de la seva xarxa d'oficines electorals locals. En paral·lel, el seu equip d'assessors va saber explotar als grans suports mediàtics les seves qualitats retòriques mitjançant un discurs articulat i generalista. El decisiu increment de 5 punts en el percentatge de participació respecte a les eleccions del 2004, amb la incorporació de bona part d'abstencionistes hispans i afroamericans, va ser resultat del desplegament telemàtic reticular i la mobilització dels seus activistes electorals telemàtics.

Barack Obama @ep

Giovanni Sartori també ens havia avisat d'alguns efectes en el desenvolupament del medi televisiu, on la imatge prevalia sobre la paraula. En les seves anàlisis recollides a “Homo videns: la societat teledirigida”, el seminal politòleg i sociòleg italià cridava atenció sobre la manera com els estímuls induïts per la TV es produïa en el marc d'una regressió fonamental: l'empobriment de la capacitat de entendre dels teleespectadors. L'homo videns fatigava a desenvolupar processos cognoscitius i, molt especialment, a desplegar la seva capacitat d'abstracció. Des de temps de l'antiga Grècia, la capacitat d'abstracció és el pilar epistemològic de la nostra civilització occidental.

Fernando González Urbaneja, company d'aula a la vella Escola de Periodisme, afirma que el periodisme ha de competir, més que mai, perquè ha perdut el monopoli d'informar. Volen ser informades les noves generacions? O es conformen/deformen elles soles a les xarxes socials? Els porta al paire el periodisme 'seriós' a les noves generacions? Caldria polemitzar si el periodisme, com a articulació d'una funció social imprescindible en societats civilitzades i democràtiques, és suficient per vehicular la informació que conformen creixentment els mitjans ara dominats pels interessos dels Nous Senyors Feudals Tecnològics (Ex. Jeff Bezos-Amazon, Tim Cook-Apple, Sundar Pichai-Google o Mark Zuckerberg-Facebook).

El meu col·lega i amic, Pau Marí-Klose, sostenia fa uns dies --una mica imperativament-- que són els media els principals responsables de la polarització política i que “… els manifestos per demanar polítics més responsables, competents i compromesos amb l'interès general continuaran sent paper mullat mentre no dirigeixin també el focus cap als qui posen les càmeres, munten l'escenari i l'il·luminen, i conviden els polítics als jocs que els proposen”.

La tasca de 'confirmació' per part dels receptors dels missatges mediàtics es configuren com la gran variable intervinent --i independent-- en el debat polític i electoral. Alguns dels polaritzadors més estrambòtics i conspicus, com Trump o Boris Johnson, han sabut maximitzar la demagògia dels seus 'massatges' fins a límits insospitats. Pels seus seguidors no importa si el que diuen és veritat o mentida. Explica que 'confirmin' les seves creences o presumpcions, per absurdes que siguin. Poc els inquieten el denominat Principi Asimètric de la Gilipollez , la coneguda com a Llei Brandolini, que estableix que l'energia necessària per refutar una afirmació sense sentit és força superior a la necessària per produir-la. Si penses que la terra és plana, i aquesta asseveració la sosté el teu xat telemàtic, la 'veracitat' de semblant despropòsit queda confirmada.

I quin és rol canviant que juguen els periodistes? S'ha d'acceptar la complicitat dels periodistes amb la polarització, entre d'altres raons, perquè és evident. Encara que com diu González Urbaneja, cal excusar que el periodisme és exercici de posar miralls per reflectir una realitat que inclou els discursos polítics i socials esbiaixats i polaritzats Afortunadament hi ha periodistes que segueixen l'ètica de responsabilitat de denunciar les 'males pràctiques' del capitalisme global.

Recordeu com seguint l'estela d'anteriors filtracions de documents com ara els Arxius FinCen, els Papers del Paradís, els Papers de Panamà i LuxLeaks, l'última exposició pública dels tripijocs financers oberta pels Papers de Pandora és la més coneguda fins ara. L?esforç investigatiu ha estat enorme. En aquesta darrera filtració de l'ICIJ (Consorci Internacional de Periodistes de Recerca) hi han participat més de 600 periodistes de 117 països i mitjans reconeguts de tot el món.

Tornarem sobre un assumpte tan polièdric.