"No menyspreïs els consells dels savis i els vells"

 

"No menyspreïs els consells dels savis i els vells", diu el refrany, i no seré jo qui no apreciï les classes amb que ens obsequia el professor emèrit Felipe González, i que en apropar-nos al 27 S procedeix refrescar. Ara bé, apreciar és respectar, no és coincidir (en poques coses coincideixo jo amb Felipe), ni és oblidar que ell va poder haver arreglat, o almenys millorat, alguns problemes que ara denuncia (així, les províncies).

"No menyspreïs els consells dels savis i els vells", diu el refrany, i no seré jo qui no apreciï les classes amb que ens obsequia el professor emèrit Felipe González, i que en apropar-nos al 27 S procedeix refrescar. Ara bé, apreciar és respectar, no és coincidir (en poques coses coincideixo jo amb Felipe), ni és oblidar que ell va poder haver arreglat, o almenys millorat, alguns problemes que ara denuncia (així, les províncies). Però, a part de que "aigua passada no mou molí", li agraeixo en tot caso superar la cutrez i el cortoplacismo que plaga l'actual política espanyola.

Encara no sé si González realment creu en la identitat nacional de Catalunya, però això no és el més important. Les seves solucions segueixen pecant dels nostres defectes ja tradicionals; sonen molt "espanyoles", i això en política no és el millor. Amb tot, reconforta que algú no parli com Rajoy i companyia: màxim cortoplacismo, evitar sempre el fons del problema i, com a política de major importància, amenaces, i desenterramientos de nous casos de corrupció (sovint, gens nous) perquè així els votants no votin pel mèrit o demèrit del que es discuteix. Rajoy i el PP, que en matèria econòmica, educativa o sanitària saben el que volen (o el que volen uns altres que els manen?) i ho duen a terme encara que sigui sagnant i injust, en aquest assumpte sembla mancar de tota idea positiva i limitar-se a bastonades de cec i a negatius i pobres arguments, o bé recorre a la UE, o als pals que va portar Romeva en la BBC (com si hi hagués molts en el PP que en el seu lloc haguessin sortit millor lliurats).

Dit això, no crec que les propostes de González conduïssin a una solució duradora. Prenguem el seu federalisme (o el que sigui) asimètric: per principi, és una font de problemes. Un altre aspecte: González sembla no donar-li la deguda importància a l'extraordinària centralització fàctica, que concentra a Madrid cada vegada més la població, el PIB, els recursos, el coneixement i les decisions en general. Per ser en part fàctica (encara que no per això inconscient), unes propostes que no garanteixin un autogovern substancial ni un repartiment de la melmelada per tota la torrada (i cap o gairebé cap ho fa), poden deixar intocado el nucli del problema.

Però hi ha un punt que esmenta González amb raó: "Noto l'absència d'un projecte de país que es diu Espanya, en comptes d'aquest debat banal sobre els mèrits d'una recuperació que estan més en l'exterior que a l'interior,?" (La Vanguardia, 5-IX). Ho nota ell, i ho va notar en 1921 Ortega ("Espanya Invertebrada"). I és que efectivament, marxi's o no Catalunya, "Els que Manen" porten molt temps aprofundint en una Espanya desvertebrada i sense sentit, que per això necessita a la Vermella com l'oxigen. Quantes més banderes espanyoles, fins a en la sopa, més cert és "díme de què presumeixes i et diré de què manques": manques d'una idea i un projecte positiu d'Espanya, sense la qual cosa no s'ha de demanar a ningú que es quedi. A mitjà termini, Madrid serà un Singapur, i la resta, perifèria situada a més o menys hores de tren. Però la primera víctima d'això serà (està sent; ja ha estat) la idea d'una Espanya plural i per a tots, i ni la més aparatosa derrota de "Junts pel Sí" el proper 27 la salvaria.